Dins de la cloenda del Seminari d’ economia marxista organitzat entre  altres organitzacions per la ACIM (Associació Catalana d’Investigacions Marxistes), membres del secretariat i del Comitè Central del Psuc viu van compartir amb el company Samir Amïn, un dels intel·lectuals d´ esquerra més importants de finals del segle passat i aquest primer decenni, tres dies d´ intents treball polític i social.

Igualment el Secretari general del nostre partit Albert Escofet, va tenir una reunió de treball amb el company, on van estudiar la situació de la crisi social i política a Europa i les perspectives internacionals. Han estat tres dies d´ intens i fructífer treball polític. Les dues  parts van definir  futures col·laboracions i una ampliació dels contactes polítics.

Sempre es trist perdre una vida, però encara ho és més quan es perd una vida jove. Divendres a la tarda vam perdre a un amic i un camarada. David Raya, que vivia a l'Hospitalet del Llobregat moria amb només 30 anys i deixava una vida per davant plena de somnis, il·lusions i esperances.

Un camarada que malauradament l'hi havia tocat viure amb greus problemes de salut, però uns problemes de salut que mai el van aturar a l'hora de dur a terme la feina ben feta. Un dels seus somnis era arribar algun dia a ser regidor de la ciutat on vivia i va créixer. Ser regidor per treballar molt més i ajudar als i les ciutadanes de la ciutat que tant estimava, per fer un Hospitalet per a tots i totes on la cohesió social, la pau social i el benestar fos el dia a dia. 

Però des de JC, el que recordarem d'en David seran: les seves ganes per viure, la seva felicitat, la seva frenètica activitat. Les llargues hores treballant a Bellvitge i l'Hospitalet, amb els seus cocktails especials, el seu somriure i la seva amistat. També volem estar al costat de la seva família i els seus amics i amigues, en aquest dia gris i trist.

Et trobarem molt a faltar, company, camarada i amic David !

Mai t'oblidarem !

Joves Comunistes de Catalunya

Secretaria Política del PSUC-Viu

Sabíem que la transició espanyola va ser resultat d’un compromís forçat entre demòcrates i franquistes en què els primers van cedir molt més que els segons per tal d’aconseguir uns mínims de democràcia que molts pensaven -erròniament- que, a mesura que passés el temps, anirien eixamplant-se. Sabíem que l’estructura socioeconòmica capitalista del país no es modificava gens ni mica amb aquest compromís (i la crisi actual n’ha mostrat les terribles conseqüències). Sabíem que les dictadures no passen en va i que 40 anys de manca de democràcia són una pèssima escola per a la formació política de la gent. Sabíem, per tant, que el “franquisme sociològic” seguiria viu durant molt de temps i que el desencís dels sectors socials més identificats amb la democràcia i el canvi social progressista podia generar un clima de desmobilització que facilités encara més la pervivència dels tics antidemocràtics d’una part important de la població. Tot això ho sabíem, temíem que passaria i, en efecte, ha passat.