Juanjo Càceres

El passat dissabte dia 21 de març, en el marc de la Convenció d’ICV-EUiA, va quedar establert un compromís de la coalició que des de fa uns mesos IC-V es venia presentant com un objectiu a assolir en el període que resta abans de les properes eleccions autonòmiques (el propi Joan Saura el va anunciar en la commemoració dels dos anys del Pacte del Tinell): la realització d’un Pacte Nacional per la Modernització Ecològica de Catalunya. Un pacte que, d’acord amb el document de la Convenció, prendria forma en el marc de l’Estratègia per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya i després d’un debat sobre els sistema de mobilitat a Catalunya. Atesa la novetat d’aquest concepte dins del discurs de la Coalició, convé preguntar-se què suposa i què no suposa “modernització ecològica” i les seves limitacions pel que fa al concepte més familiar de desenvolupament sostenible. Modernització ecològica”, com “desenvolupament sostenible”, són terminologies emprades des de la dècada anterior, dins del conjunt d’estratègies ambientalitzadores que per a les nostres societats es venen proposant des de diferents àmbits internacionals. Aquest concepte, d’origen acadèmic, però assumit en l’àmbit d’organismes internacionals tan importants com l’OCDE o la Unió Europea —també en el programari de partits verds—, fa ús del concepte sociològic de “modernització”, entès com el procés de desenvolupament econòmic de caràcter industrial viscut per les societats occidentals, per situar la necessitat de redreçar-lo vers criteris ecològics, a més de situar-lo com a objectiu de països actualment en vies de desenvolupament. En altres paraules, es proposa una transformació del teixit productiu, d’allò que en llenguatge marxista es denomina mitjans de producció, per tal de disminuir l’impacte ambiental que les activitats econòmics exerceixen sobre el medi ambient. Des d’aquesta perspectiva, es trencaria la contradicció entre desenvolupament econòmic i desenvolupament ambiental, que s’hauria posat de manifest de forma ben evident durant el segle XX. L’àmbit que es veuria interpel•lat per aquest procés seria bàsicament el productiu, on s’hauria d’assumir la necessitat de generar una producció més “neta” i d’internalitzar els costos ambientals derivats de les activitats econòmiques. Les vies que es proposen per a aquesta transformació són fonamentalment quatre:

1. Desenvolupar criteris de circularitat en els sistema productiu per tal de reduir el consum de recursos (l’exemple paradigmàtic serien els sistemes de reciclatge i reutilització dels residus) i establir sistemes d’eficiència i reducció de processos (aplicable per exemple al consum energètic o al transport).
2. Utilitzar el creixement econòmic com a via de desenvolupament de la modernització ecològica, la qual cosa consagra l’economia de mercat com a motor d’aquesta transformació.
3. Dotar als estats o organismes supraestatals (cas de la Unió Europea) de la responsabilitat de crear un marc regulatori que estableixi paràmetres de protecció ambiental.
4. Promoure la participació ciutadana en la planificació de les vies d’aquestes transformació, la qual cosa abasta determinats agents (agents econòmics, societat civil) i la pròpia ciutadania (a través d’instruments com l’Agenda 21).

A més a més, encara que no de forma unànime, també incorpora altres mesures, com el desenvolupament de sistemes concrets d’internalització d’aquests costos, particularment la fiscalitat ecològica. Ateses aquestes consideracions, quines diferències s’estableixen respecte al concepte “desenvolupament sostenible”? Essencialment dues, però de gran transcendència:

1. El desenvolupament sostenible adopta un enfocament integral vers a la societat, no limitat a l’esfera econòmica. A diferència de la modernització ecològica, no integra exclusivament dues dimensions del desenvolupament, les vessants econòmica i ambiental, sinó tres: n’afegeix el desenvolupament social amb criteris d’equitat i introdueix la idea de solidaritat intergeneracional.
2. El desenvolupament sostenible no situa el creixement econòmic com un objectiu. Encara que no de forma unànime, bona part dels seus teòrics qüestionen un model econòmic en creixement continu i que proposen una redefinició dels estàndards materials de vida més ben adaptats a les necessitat de la població del planeta.

Les diferències, per tant, són notables. Amb tot, es freqüent en diferents àmbits que aquests conceptes s’intercanviïn o apareguin estretament lligats, com en el cas del nostre document de la Convenció. En aquest cas, però, no sembla que ens trobem d’una confusió, sinó d’una adaptació del llenguatge, probablement motivada en part per criteris de comunicació (altrament dits, “mediàtics”), però sobretot per l’abast de la política que desenvolupem des del Govern, clarament acotada a aspectes estrictament ambientals en l’àmbit de l’economia. Així, un pacte per la modernització ecològica no implicarà que la transformació dels processos productius impliquin al mateix temps transformacions en les relacions laborals, que si caldria tenir en compte sota criteris de desenvolupament sostenible. Això no suposa que aquest factor deixi de ser important per a la Coalició, però sí que se situa fora del pacte. S’imposa, doncs, reflexionar si no hauríem d’assumir un discurs i uns objectius més ambiciosos des d’una perspectiva socioambiental i amb una terminologia mes adient.

Ara bé, fins a quin punt pot resultar objectivament preocupant l’adopció del criteri de modernització ecològica, en detriment del de desenvolupament sostenible? Doncs depèn fonamentalment de dues coses:

1. De l’abast del pacte modernitzador: no hi ha dubte que tenim un llarg camí a recórrer pel que fa al procés d’”ecologització” del nostre sistema productiu i el nostre entorn. Per tant, si realment aquesta via ens permet avançar en aquesta direcció, resultarà favorable. Ara bé, hauríem de ser exigents en els ritmes i les intensitats del procés i no defugir les grans qüestions. Així, per exemple, entre aquestes darreres sobresurten molt clarament els impactes lligats al transport de mercaderies i la dependència del transport privat, principal desestabilitzador de la qualitat de vida urbana, gran consumidor de recursos energètics, gran responsable de la contaminació de l’aire i principal focus impulsor del creixement de les infrastructures viàries. Per tant, si s’ha de fer un debat sobre la mobilitat, hem d’aprofitar per entrar a fons –no per sobre- en aquesta problemàtica. Perquè en cas contrari, la modernització ecològica es un concepte perfectament assumible per qualsevol tipus de formació política o d’agent econòmic.
2. De la capacitat d’incidir directament en aquest procés des de la perspectiva social: jugar amb el concepte “modernització ecològica” no ens obliga defugir els aspectes socials que han d’acompanyar tot procés de transformació de les estructures productives. Així, dotar-nos de capacitat per incidir sobre aquest procés ens proporcionarà l’oportunitat de situar els aspectes que creiem necessaris i de reafirmar que el desenvolupament ambiental ha d’implicar també desenvolupament social. A més a més, seria necessari potenciar al màxim els sistemes de participació, que no suposen només obrir-los als moviments socials, sinó també activar-los a través de les Agendes 21 locals, les quals, per certs, han quedat excessivament apartades del discurs polític en els darrers temps.

En definitiva, un cop més, més enllà de les expressions que fem servir, tot depèn de la voluntat de donar sentit a allò que diem i dels mecanismes que ens dotem per incidir en la Coalició. I en tot cas evitar que la “modernització ecològica” sigui un procés limitat a una moderada transformació tecnològica no dependrà dels conceptes que emprem, sinó de la nostra capacitat d’actuació i de la voluntat política dels socis de Coalició, a més de la capacitat d’incidència real que assolim.