|
dilluns, 06 febrer de 2006 |
LAURA GUEVARA / LAURA M. SAUS
BARCELONA
• Els Marxaires Mataró-Canigó recorren en autocar el camí emprès el 1939 que els va portar a l'exili
• El mal temps impedeix que ho facin a peu, com tenien previst
Noticia publicada a la pàgina 34 de l'edició de 29/1/2006 de El Periódico
"Cada vegada que sonaven les sirenes la gent corria cap als refugis, però com que ja no s'hi cabia, la meva mare i jo ens vam refugiar en una casa. Va ser un bombardeig terrible, només en va quedar una paret dreta. Tot estava ple de ferits, mutilats i morts. En aquell moment la meva mare va decidir fugir a França". Josefina Piquet tenia cinc anys quan va iniciar el camí de l'exili. El seu pare, militant de la CNT, lluitava al front amb la columna Durruti i havia promès reunir-se amb elles a la frontera.
Com Josefina, més de 500.000 persones van viure el drama humà i social de l'exili forçós. La guerra civil ja estava perduda i, després de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, el 26 de gener del 1939, eren molt pocs els que encara conservaven esperances. Emèrita Arbonés també va marxar cap a França, però ella no fugia per por, sinó per l'anhel de trobar el seu marit, un militant del POUM de qui feia dies que no tenia notícies.
Retrobament amb el passat
Ahir, les més de 50 persones que formen part del grup Marxaires Mataró-Canigó van emprendre el mateix camí que Josefina i Emèrita havien iniciat 67 anys enrere, encara que, aquesta vegada, a bord d'un autocar, a causa de les extremes temperatures que afecten la zona des de fa dies. En les altres tres edicions de la marxa, el grup havia recorregut a peu, i fins i tot sota la neu, els més de 200 quilò- metres de camí que hi ha fins a arribar al sud de França.
En cada edició, els marxaires centren el recorregut en una part de l'exili. En aquesta ocasió, han dedicat la ruta al paper de la dona durant la guerra civil i la resistència. "Les dones van lluitar al front, hi van treballar com a infermeres i van aguantar la rereguarda, però la història l'escriuen els homes i els guanyadors. Les vençudes hem trigat molt temps a poder parlar", afirma rotunda Josefina, que, igual que Emèrita, forma part del grup Dones del 36 i fa xerrades sobre les seves experiències com a dona durant i després de la guerra. Totes dues lamenten no haver-se pogut sumar a l'expedició, ja que, a la seva edat, fins i tot en autocar temen no poder tornar a suportar temperatures tan extremes com les que ja van patir en aquella ocasió.
Els últims testimonis
No obstant, avui dia, totes dues continuen la seva tasca de comunicar una etapa de la història que, en elles, guarda els últims testimonis directes. "Ho vam passar molt malament. Fins i tot els que només lluitàvem per sobreviure. I les dones, a més d'ocupar-nos dels de casa, patíem pels del front. Amb 17 anys i sense res més que el que portava posat, em vaig escapar cap a la frontera per buscar el meu marit. Ens vam reunir i separar diverses vegades abans de poder-
nos establir a França", recorda Emèrita. I, encara que també va viure el cru exili, Ondina, filla de l'octogenària, reconeix que la història de la seva mare és "un conte de fades al costat del que van passar altres dones".
La difícil resistència
Potser es refereix a totes aquelles que, implicades directament en la lluita per la resistència, van patir la dura repressió franquista. Una d'elles, María Salvo, empresonada durant 16 anys per exercir d'enllaç, va quedar estèril després de la forta pallissa que li van clavar a la Direcció General de Seguretat. D'altres, com Enriqueta Gallinat, fundadora d'ERC, van tenir un paper molt actiu en la vida política. No obstant, s'han vist relegades per la història.
Però aquestes dones no només van perdre una guerra, també els drets i les llibertats aconseguits el 1931, com la igualtat entre sexes i el dret a votar. "Els avanços polítics i socials de què gaudeix avui la dona no van començar amb la transició, com ens intenten fer creure, sinó molt abans", reivindica l'ideari de Dones del 36 en el 75è aniversari de la Segona República. "Durant molt temps, han maquillat la història, i fins i tot ara intenten canviar-la. Per això és important rememorar el passat --reivindica Josefina--. Tots tenim dret a conèixer la història completa del nostre país. I és necessari fer-ho ara perquè, quan una mentida es va repetint, es pot acabar convertint en una veritat".
|
|
|
