|
dilluns, 06 febrer de 2006 |
Bernard CASSEN
Director General de Le Monde
Diplomatique i president d’honor d’Attac France.
- Amb la crisi de les caricatures ens juguem que les religions surtin de l’esfera privada a Europa
Article publicat a El Periodico el 4 de febrer de 2006
Es poden fer caricatures de
Déu? Sí, van contestar
una dotzena de diaris
europeus, els quals, per
mostrar la seva solidaritat
amb el seu col.lega danès Jyllands-
Posten, han reproduït aquests últims
dies els 12 dibuixos que aquest diari
va publicar a l’edició del 30 de setembre.
Un d’ells representava Mahoma
amb un turbant en forma de
bomba a punt d’explotar. Per la seva
banda, Le Monde va publicar el 3 de
febrer un retrat del profeta a la portada.
El que s’ha anomenat l’afer
Mahoma s’està convertint en un assumpte
d’estats, així, en plural.
El dibuix pot agradar o no, es pot
considerar provocador o no per als
musulmans que rebutgen la idea
mateixa de la representació del profeta,
però aquí es tracta de la relació
entre un eventual lector i un òrgan
de premsa privat. I els tribunals hi
són per reprimir una infracció de la
llei, suposant que s’hagués comès.
Però, fins que es demostri el contrari,
la blasfèmia no és delicte a cap Estat
d’Europa.
En una situació normal, les coses
s’haurien hagut de quedar així, i és
el que va passar durant quatre mesos.
Però, reaccionant amb efectes
una mica endarrerits, uns dignataris
religiosos de l’Aràbia Saudita, seguits
pels d’altres països, a finals de
gener van tornar a revifar el cas i
van fer una crida al boicot dels productes
danesos. A continuació, el
conflicte va arribar als governs:
Aràbia Saudita, Líbia i Síria ja han
convocat els seus ambaixadors a Copenhaguen
a consultes, i ningú sap
del cert fins on arribarà aquesta escalada.
Més enllà de les posicions de circumstància,
l’assumpte Mahoma
planteja greus qüestions de fons sobre
la presència de l’islam a Europa
i, en general, sobre l’estatut de les
religions i la seva inserció en l’àmbit
públic. I les fronteres no són tan
clares, ja que els adversaris compten
amb companys de viatge una mica
compromesos. Que capitals com
Riad, Trípoli i Damasc, on el poder
està en mans de dictadures oposades
a qualsevol noció de dret, es
col.loquin en primera línia, desacredita
seriosament la causa dels adversaris
de la blasfèmia. Per altra banda,
que els grups d’extrema dreta, i sobretot
els danesos, es converteixin
de sobte en els defensors de la llibertat
de la premsa només pot ser un
destorb per als demòcrates.
El que més ha de preocupar
és que, per intentar afavorir
aquesta qüestió, les autoritats religioses
(i no solament les musulmanes)
intentin replantejar la qüestió
de la separació de l’esfera privada
–incloent-hi la religió– de l’esfera
pública, un fonament constitutiu de
l’Europa moderna, que es l’hereva
de l’Europa de les Llums. Això ja es
va poder observar a França el 2004,
quan va ser adoptada gairebé per
unanimitat del Parlament la llei que
prohibeix fer ostentació de signes religiosos
a l’interior dels establiments
escolars. Designant formalment tots
els signes (particularment les kipàs
dels jueus, les grans creus dels
catòlics i els turbants dels sikhs), el
text es referia en primer lloc als vels
islàmics que porten les noies musulmanes.
En aquella ocasió vam veure com
naixia una estranya coalició en contra
del text. Per un costat, totes les
jerarquies religioses el van criticar,
cadascuna esperant treure’n alguna
quota de mercat en un àmbit escolar
que fins aleshores es mantenia fora
de qualsevol proselitisme. Per l’altre,
grups i personalitats d’esquerra i
d’extrema esquerra –sovint ateus i
¡fins i tot feministes!– es van erigir
en campions de la suposada llibertat
de les joves afectades. ¡Com si aquestes
estiguessin alliberades de les
pressions familiars i sobretot comunitàries
que intenten tancar-les en la
concepció més patriarcal de l’islam!
Contràriament a les previsions alarmistes
de tots aquests grups, i més
precisament de l’anomenat Una escola
per a totes i tots, que finalment van
perdre qualsevol credibilitat, la llei
ha estat massivament respectada a
tot arreu.
Ordenant als governs europeus
sancionar empreses de premsa, alguns
governs i grups àrabs eludeixen
deliberadament la frontera impermeable
entre el que és públic i
el que és privat. Encara que no arriben
fins aquest punt, algunes autoritats
religioses catòliques, particularment
a França, en solidaritat
amb les seves homòlogues musulmanes,
envien senyals sigil.losos
als polítics perquè donin a conèixer
la seva posició.
El que hi ha en joc és
l’estatut de les religions en la societat:
¿estan o no els seus preceptes
i dogmes, dels quals hauríem
de fer una recopilació, per sobre
de la llei comuna? La pregunta és
més vàlida per a l’islam, ja que
aquest no separa verdaderament
l’esfera pública de la privada. És
clar que la gran majoria dels musulmans
d’Europa viuen tranquil.
lament la seva fe en l’àmbit
de les institucions del seu país,
però no és igual per a les organitzacions
que s’arroguen el dret de
representar-los i que, a França, es
van sumar a la laïcitat republicana
només de portes enfora.
De moment, els governs han
aguantat. Tant de bo se sentissin
animats per les paraules de l’il.lustrador
palestí Baha Bukhari, que
va publicar el diari catòlic La Croix
al seu número del 2 de febrer:
«¡L’enrenou que ha sorgit d’aquestes
caricatures ha estat una vergonya!
Estic segur que la majoria
dels musulmans que es manifesten
ni tan sols les han vist. Seguint
la propaganda d’un grapat d’extremistes,
corren el risc d’espatllar les
nostres relacions amb Europa. Si
jo estigués al poder, presentaria
les meves disculpes al Govern
danès». |
|
|
