Jesús Sánchez-Marín – Comitè Internacional PSUC Viu

Per als que vam descobrir la política amb el llibre “La vía chilena al golpe de estado”, de Manolo Vázquez Montalbán, Xile és i serà el nostre “altre” país. Un país a on la utopia va ser possible. Un país que, per edat, ja vam conèixer sota la bota militar, que ens va fer plorar de ràbia cada cop que sabíem de la repressió de Pinochet, o d’emoció quan hem vist les pel•lícules de Patricio Guzmán. On és ara la noblesa d’Allende, la seva conseqüència, la força de les organitzacions de treballadors d’aleshores? Estan enterrades al mateix lloc que les de molts altres països. Al mateix lloc que les nostres.

La llei electoral de la Dictadura

El coratge del poble de Xile és gran, no hi ha cap dubte. A quin país del món el poble ha derrotat a les urnes una dictadura, com va passar el 1988? Malgrat això, a les eleccions posteriors que va guanyar la Concertació es van començar a posar les bases de la renúncia de la majoria de l’esquerra a les seves idees. En efecte, després de setze anys de dictadura el partit socialista va reaparèixer buidat de tot contingut emancipador. La resta d’exmembres de la Unitat Popular, que són els que van ser reprimits amb més força per la dictadura, van quedar, afeblits, en un segon o tercer pla, provocat en gran mesura per la llei electoral, que obliga a la representació binomial. Aquesta llei encara vigent és enormement restrictiva i el Partit Comunista i l’esquerra cristiana han proposat diverses vegades la seva reforma: té inscripció voluntària, els xilens residents a l'estranger no poden votar, els candidats han de ser més grans de 21 anys i amb estudis secundaris, entre d’altres draconianes exigències. És la promesa de Bachelet als comunistes de reformar la llei i fer-la més oberta la que precisament va permetre que el PC li donés finalment suport.

La Concertació es desmarca del passat

La Concertació va exhibir des del principi una gran vergonya en la reivindicació dels anys de la Unitat Popular. Va intentar desmarcar-se d’aquells temps amb la intenció de no espantar la classe mitja i guanyar la “democràcia”. Si bé tàcticament va semblar necessari en aquells anys, sens dubte va posar les bases de l’actual situació. En els anys posteriors, es va produir el revisionisme històric que ja ve essent típic: polítics i intel•lectuals antics membres i col•laboradors de la U.P. van girar a la dreta i poc menys que van acusar el gabinet d’Allende i l’esquerra en general de posar el cop en safata a Pinochet amb els seus suposats “excessos”. No us sona això una mica a Pio Moa i els seus llibres sobre la guerra civil espanyola?

Els polítics de la Concertació a poc a poc han anat reformant els aspectes més escandalosos de la Constitució de la dictadura, sense atrevir-se mai a fer una ruptura, potser inspirats en el model espanyol de transició a la democràcia. Mentrestant, és conegut que el liberalisme salvatge dels Chicago boys va ser la política econòmica de la dictadura, el seu gran laboratori. Això a penes ha canviat durant el mandat democràtic i ha produït una gran injustícia social, condemnant a àmplies capes de la població a viure per sota del nivell de subsistència.

La reconstrucció és necessària

Patricio Guzmán en un recent article crida a la reconstrucció de les organitzacions dels treballadors. Sí, es necessari un altre cop lluitar des de zero. Amb tenacitat, humilitat i paciència, amb fidelitat als desposseïts. Amb l’esperança de tenir un altre cop un “compañero Presidente”.