Ildefons Cerdà

Els joves barcelonins ja no poden viure a la seva pròpia ciutat. Els vells tampoc. Entre mig, la població adulta pateix uns lloguers i unes hipoteques mai vistes en la història. La zona més barata de la ciutat és Nou Barris, on el lloguer s'en va a gairebé 700 euros al mes. La més cara, la "zona alta" de la Diagonal -però també zones com el Born o Passeig de Gràcia-, allà on viuen còmodament els culpables de la situació El primer que va fer Franco, en envahir Barcelona, al 1939, va ser repartir el sòl de la ciutat entre grans burgesos falangistes: Samaranch, Tries, etc es van convertir, des de llavors, en amos i senyors de les vides privades dels barcelonins. Avui, un jove d'entre 18 i 30 anys ja pot donar-se per satisfet si cobra 700 euros cada mes. Per tant, és pràcticament impossible que pugui llogar un pis ell sol o amb la seva parella. L'Estat no li ofereix ni la beca de la que frueixen els joves francesos, que cobreix fins a un 60% del lloguer (l'anomenada beca CAF, que Sarkozy voldria abolir).

Mentre els polítics discuteixen sobre l'Estatut, es vanaglorien de catalanitat, criden al Congrés per anar fer el cafè junts un cop ja no hi son les càmeres de TV, els joves pateixen en silenci una situació d'explotació nova, profundament injusta. No arriben a final de mes i no poden pagar-se un lloguer a Barcelona, a la seva ciutat.

La gent gran, que fruïa de lloguers baixos, és tractada de "cuc" pels especuladors inmobiliaris i obligda a abandonar les seves vivendes, a causa de la pressió mafiosa. Nuñez i Navarro, Vallehermoso, Ferrovial conjuntats amb diversos bancs, així com una munió de "petits" propietaris que son capaços de tenir, a Barcelona, 300 pisos en propietat, son els noms dels especuladors del sol, que haurien de sortir a la llum pública. La vergonya no pot seguir amagada.

Ells han inventat una forma de barbàrie basada en una privatitzció extrema i ridícula de la vivenda. Ser propietari d'un pis és potser és el gran somni de molts. Somni trencat, avui, per hipoteques i lloguers insoportables, que construiexen una vida gratuita,veritablement de somni, per als propietaris de finques i els banquers.

Les eternes vacances d'aquests últims es paguen amb l'esforç de famílies senceres, de les precàries pensions dels grans, del treball brossa del jovent. La ministra de Vivenda del PSOE, mentre, diu que amb 30 metres cuadrats el joves ja es conformen. Tornem, doncs, al franquisme, als pisos ridículament minusculs on les classes treballadores havien de viure a la força. Però cal dir no. Els joves, els vells, els adults i els nens, tots, vinguin d'on vinguin mereixen viure en cases de 200 metres cuadrats pagant lloguers baixos amb tota mena de comoditats integrades.

Una Administració i uns mitjans de comunicació preocupats per aquesta realitat han de combatre, doncs, aquells que fan impossible que els diners guanyats amb la suor i patiment dels llogaters no vagin íntegrament destinats a usufructurar els bancs i els propietaris de pisos. Si no ho fan ells, ja és hora que l'esquerra comunista -en l'Administració i fora d'ella- ho tingui present en la seva agenda de urgències i prioritats, de cara a sumar esforços amb els descontents.

Si se surt al carrer contra la guerra d'Irak, cal sortir al carrer contra la guerra dels constructors i propietaris especuladors de finques. I pressionar, així, al Govern de l'Estat per que, esperem que un dia no llunyà, intervingui directament en l'afer.