Higinio Polo / Rebelión

La recent presentació de l’últim llibre de Gregorio López Raimundo, Para la historia del PSUC, en l’auditori de la Universitat Pompeu Fabra, de Barcelona, en un acte on van intervenir Francisco Fernández Buey, Carlos Jiménez Villarejo i Anna Sallés, va servir una vegada més per a comprovar —a la vista de la nombrosa assistència, que va omplir el saló a vessar— el gran interès que desperta la seva figura, com veterà dirigent comunista en els llargs anys de clandestinitat antifascista i protagonista d’esdeveniments decisius de l’Espanya i la Catalunya del segle XX.

A diferència dels seus dos llibres anteriors, on recollia la seva activitat política des del final de la guerra civil fins a 1954 (data que començava el seu segon exili, després d'haver passat per la presó arran de la seva detenció en 1951), l’esperat tercer volum de les seves memòries és molt diferent: consta d’una selecció d’articles i informes que abasten un dilatat període de l'activitat de López Raimundo i del PSUC; llibre concebut, segons les paraules del propi autor, com contribució al setanta aniversari de la fundació del partit dels comunistes catalans, que tindrà lloc el pròxim mes de juliol de 2006. López Raimundo, conscient que molts dels seus lectors desitjaríem l’aparició d’un nou volum de les seves memòries, explica en la introducció d’aquest llibre les limitacions imposades pels metges a la seva activitat política i intel•lectual que han impedit fins a ara la continuació del seu esforç memorialístic.

Així, López Raimundo recull materials molt diversos, escrits per ell en un període molt extens: des de l’informe presentat davant el comitè central del PSUC, al setembre de 1976, que duu el significatiu títol de “Catalunya i la ruptura”, quan encara el partit és il•legal i s’està jugant el seu immediat futur, fins a textos sobre el V Congrés, on l’organització es va dividir; passant per documents rellevants en la història dels comunistes catalans, com les paraules pronunciades per ell mateix, en 1980, en l’homenatge als militants del PSUC caiguts per la llibertat, o articles de record a rellevants comunistes com Josep Moix, Alfons Comín, Josep Solé Barberà o, de forma significativa, Joan Comorera. La majoria són textos que aporten nous matisos a la història del PSUC posterior a 1954.

El volum, que duu per subtítol “La sortida a la superfície i la conquesta de la democràcia”, documenta molts dels problemes i de les inquietuds del PSUC en la treballosa conquesta de la llibertat, i els riscos als quals s’enfrontava el partit. En primer lloc, que es configurés a Espanya una democràcia limitada, amb els comunistes en la il•legalitat, i, després, les constants dificultats per a consolidar el canvi democràtic sense que s’hagués pogut imposar la ruptura amb el franquisme, amb les hipoteques que això suposava: l’aparell d’Estat franquista i les institucions repressives seguien intactes després de les primeres eleccions. A recordar, per exemple, que quan, al juny de 1976, es celebra el primer míting legal del PSC (els socialistes catalans), al que concorren deu mil persones, un dels crits corejats pels assistents, davant l’esment del PSUC, és el de “Partits sense exclusió”: era una inequívoca referència al temor, en aquests dies, de bona part de la població que els comunistes fossin mantinguts en la il•legalitat, i, al temps, l’exigència de la imprescindible legalització del PSUC i del PCE. De fet, seran els últims partits legalitzats, en vespres ja de les primeres eleccions democràtiques de 1977, amb l’evident propòsit de limitar la seva influència electoral.

Segons les pròpies paraules de l’autor, el principal text (inèdit, a més) dels quals es recullen en el llibre, és el qual duu per títol “La sortida a la superfície i la conquesta de la democràcia”, on analitza l’actuació del PSUC, i, sobretot, l'evolució dels esdeveniments en els difícils mesos que van precedir a les primeres eleccions democràtiques, en 1977. Una mostra de la complexa situació és, per exemple, la referència que fa López Raimundo a les acusacions fetes per Manuel Fraga i altres dirigents de la dreta franquista, quan, a la fi d’abril de 1977, acusen a Adolfo Suárez d’haver protagonitzat un cop d’estat al legalitzar el PCE dues setmanes abans. En aquest instant, el PSUC encara és il•legal. En aquest mateix mes d’abril s’havia fet pública la proclama del Consell Superior de l’Exèrcit mostrant públicament la repulsa dels militars per la legalització del PCE. La posterior i polèmica decisió de Santiago Carrillo de situar la bandera rojigualda en la primera reunió del comitè central, en un greu error de càlcul que estarà en l'origen de la crisi posterior del PCE, en 1981 i 1982, que arribarà a també al PSUC, troba la seva explicació (que no justificació) en la tensió d’aquests mesos. López Raimundo afirma en el llibre que “els principals errors del PSUC i del PCE es van produir […] després de les eleccions de 1977, al centrar la nostra atenció principal en l'activitat en les institucions, relegant a un segon terme la labor en els moviments de masses”, al costat d’altres qüestions de rellevància que ajuden a entendre l’actuació política dels comunistes en aquests anys, i recull també algunes de les qüestions que es van discutir al voltant del V Congrés del PSUC. Però aquesta és una altra història.

De fet, no és casualitat que, tants anys després, les hipoteques de la transició segueixin limitant l'expressió de la plena llibertat i deixant arraconades moltes qüestions que segueixen sent molt rellevants per al futur. Uns dies després de l’acte de presentació, Jiménez Villarejo, magnífic prologuista i presentador del llibre de López Raimundo en la Universitat Pompeu Fabra, escrivia en la premsa que no podrà considerar-se superada la dictadura franquista mentre no s’aclareixi la destinació de les trenta mil persones que van desaparèixer sota el règim feixista, i l’oblit del qual es va sancionar en la transició de finals dels anys setanta. No és un assumpte menor que milers les persones continuïn jaient en les cunetes de les carreteres o en les tàpies dels cementiris: els desapareguts segueixen sent una qüestió que no pot oblidar-se. Amb rigor, Jiménez Villarejo citava el text de l'ONU: “Tot acte de desaparició forçosa serà considerat delicte permanent mentre els seus autors continuïn ocultant la sort i el parador de la persona desapareguda i mentre no s’hagin esclarit els fets”.

De manera que segueix pendent la rehabilitació jurídica de tots els perseguits pel franquisme: el país sap que encara no s'han declarat nuls els processos que van dur a la presó o a la mort a punts ciutadans. Segueix sent necessària una comissió d'investigació dels crims franquistes, com va plantejar Amnistia Internacional. En la mateixa adreça apuntada per Jiménez Villarejo, insistia López Raimundo en les paraules que va escriure i que van ser llegides en el recent acte realitzat en el Palau de la Generalitat de reconeixement a la seva trajectòria política i humana, paraules que, d'haver-se pogut incloure, haguessin completat el llibre, que, com ha assenyalat el seu autor, és la seva contribució al setanta aniversari de la fundació del partit dels comunistes catalans. López Raimundo, ha reunit així un llibre, a propòsit del PSUC, que celebra aquest aniversari en la seguretat que el seu partit continuarà sent fidel als postulats revolucionaris que van moure a fundar-lo en els dies de l'inici de la guerra civil espanyola.

Gregorio López Raimundo,
Para la historia del PSUC
Barcelona, 2006, Ediciones Península.