Ildefons Cerdà

D’aquí uns dies se celebra el sorteig de pisos de protecció oficial a Barcelona. Per cada vivenda ofertada hi competeixen una mitjana de 60 persones. És a dir que, per un o una afortunada que guany el sorteig, 59 se’n quedaran fora, seran uns perdedors, uns “loosers”. La mala broma, que els mitjans de comunicació s’entesten en presentar amb triomfalisme –entrevistant als pocs guanyadors i “passant” dels milers de perdedors-, està agafant unes dimensions ridícules. A la felicitat o a la ruïna moral per un número i una boleta en un bombo. I és que els joves no només ens hem de conformar amb cases de 30 metres quadrats, sino que em de donar les gràcies per compartir –amb una mitjana de 60 persones- la possibilitat d’accedir a uns pisos d’Estat, a la vivenda “no lliure”.

L’Administració fa poc, molt poc en relació a la vivenda per que l’opinologia liberal –que diu que fa el bé- condemnaria aquesta intolerable ingerència. Ja se sap que el preu de la vivenda és qualificat de lliure si està subjectes a les lleis del mercat, és a dir unes lleis que no existeixen. I d’aquesta patranya en dieuen “lliure” quan, des de l’Atenes de Pericles, la capacitat de legislar és sinònim de llibertat i democràcia, en front dels més poderosos.

La vivenda lliure és la vivenda que l’Estat (localment) hauria de facilitar a la gent a preu tancat, a preu de protecció oficial, el que permetria al poble viure, sens dubte, molt més lliurement. Per que, ara per ara, segons els darrers estudis (Conselleria de Medi Ambient i Habitatge), el 71% dels ingressos dels barcelonins van destinats a pagar la vivenda. Quina mena de llibertat és aquesta?

Paral•lelament, el PSC està animant als Vallehermoso, Ferrovial i Nuñez i Navarro a que facin vivenda de protecció oficial. Heus aquí l’engany. Els culpables d’inflar els preus de mercat, ara també inflaràn el raquític parc de pisos protecció oficial, de per sí poc democràtic ja que funciona per sorteig, com els patètics concursos televisius.

Què ha fet, doncs, l’Ajuntament pels seu jovent? Sabem que fan molt per atraure els executius i els turistes més hooligans d’ Europa. Però, francament, ben poc per la gent que vivim aquí, treballant i sense capacitat per emancipar-nos (no tant dels estimats pares, sino de la dinàmica del preu elevat i opressor).

EuiA, concretament el PSUC Viu i Joves Comunistes, ténen la obligació de fer del problema dels pisos l’element central de la pròxima campanya electoral i presentar un candidat veritablement socialista. La lluïta comença ara.