|
Cau el CPE: una victòria per la classe treballadora |
|
|
|
|
dilluns, 10 abril de 2006 |
PSUC COMUNICACIÓ
Ha estat una victòria del sentit comú. Dels sindicats i dels partits de l’esquerra no capitalista. I de la massa social d’estudiants i treballadors. Ells sols, amb el seu carrer i els seus mitjans limitats –a analitzar el paper d’Internet, els blogs, els talls de video i so i els panflets digitals-, han aconseguit una fita que entrarà en la història de les victòries de la classe treballadora. L’inadmissible Contrat du Premier Emploi (CPE), una llei intervencionista a favor de l’empresariat, ha sigut frenada gràcies a la lluïta conscient de millions de francesos que, sortint al carrer i manifestant-se amb fermesa, han fet desistir al poder.
No és la derrota del capitalisme, tot i que marca la línia a seguir. Tampoc ho va ser el maig del 68. Però, almenys, els partits de dretes, els protectors dels empresaris, s’ho pensaran dos cops abans d’amparar i vitorejar, per llei, l’existència d’un mercat laboral on primi la precarietat, la incertesa, l’arbitrarietat horària, el patiment salarial, etc. Un es demana si als fills de Villepin y Sarkozy se’ls aplicarà el CPE, arribat el cas...
L’esquerra –netament l’esquerra anticapitalista- surt, clarament, enfortida i revitalitzada. El Partit Comunista Francès ha tingut un paper clau en aquest context. La xarxa, diversa i subterrània, del comunisme francès ha sabut treure el seu millor bagatge tàctic per tal d’acompanyar al jovent al carrer i a les barricades, i canalitzar l’exigència popular cap a les altes instàncies institucionals. Els i les comunistes de França s’han fet escoltar, han fet d’actor principal de la funció. El 33 Congrés del PCF no podia coïncidir en millor moment. L’ambició, ara, és treballar per una candidatura unitària de l’esquerra comunista plural (amb la LCR i d’altres), de cara a les pròximes eleccions generals.
Cal no oblidar, però, que aquesta lluïta de més de sis setmanes ha estat plena de patiments i sacrificis. La policía i els talps han actuat durament. Els mitjans de comunicació han provocat els manifestants amb inadmisibles afirmacions i editorials que lloaven el “dinamisme” dels grans empresaris francesos en front d’un poble “estàtic”, “clavat en el passat”, segons els rics. Inclús diaris de tradició socialdemòcrata, com Le Monde, han afirmat coses així: que en prenguin nota aquells que dubtaven del que pensa l’òrgan del Partit Socialista francès. La dreta s’ha mantingut, doncs, en la seva habitual línia de duresa i inflexibilitat fent tot el xantatge emocional possible. Millions de nois i noies han experimentat –segurament per primer cop- la inhumana crueltat dels d’adalt, però tot té un cantó positiu: ha estat una bona lliçó política de cara al futur, per alimentar un esperit revolucionari de llarg termini. Els que han lluïtat mereixen una recompensa més elevada. Que l’esquerra crítica amb el capitalisme guany unes eleccions, per exemple: és l’única garantia per aconseguir legislacions laborals acceptables pels d’abaix (i lògicament inacceptables pels d’adalt).
Al final, el CPE queda suspès fins a nou avís. Un pols ben gestionat, una batalla guanyada i un motiu de profunda alegria i celebració, arreu d’Europa. Però, ara per ara, no és pas la batalla definitiva. Perque la dreta segueix en el poder i legisla a plaer.
Més informació:
Cronologia del CPE:
www.rebelion.org/noticia.php?id=29738 |
