La vaga del Prat pot ser valorada de diferents maneres, en relació als aspectes de tàctica sindical i lluita obrera. Però queda clar que ha estat decidida com un recurs de defensa generat per la por, ben justificada, a perdre la feina dels 2.000 treballadors de terra de l’ex-estatal —privatitzada pel PP— Iberia, ara que aquesta companyia especuladora sembla voler anar-se’n de Barcelona. Altres vagues similars, en passats mesos, havien estat una burla d’aquest dret, amb serveis "mínims" del 90%, que més aviat semblaven de màxims. Els treballadors van posar, doncs, de manifest una situació laboral injusta, ultraexigent i insuportable i la por a quedar-se en atur, sense que cap poder públic —ni la mateixa AENA— els hagi assegurat la feina. Tot això els ha dut a fer una vaga salvatge, com les que es fan —amb relativa assiduïtat— a França, sense anar més lluny.

Però el paper dels medis de comunicació, de construcció d’un relat social a mida dels interessos econòmics dominants, ha resultat altament significatiu. Pot resultar lògic recollir la indignació d’aquells als qui els ha tocat perdre l’avió —inclosos coneguts consellers i tinentes d’alcalde. No és fàcil passar-se vint hores en un forn junt amb milers de vacancistes de classe mitjana-alta que, a corre cuita, busquen una o dues setmanes de suposat descans a milers de quilòmetres de casa (quin concepte de les vacances!). Però anar a buscar i recollir exclusivament l’escandalitzada opinió individualista i antiobrera és un mal símptoma, com si entre els passatgers no hi hagués hagut diversitat d’opinió i capacitat per a la calma interior —incloses la solidaritat moral o activa— amb els vaguistes.

I és que on eren els micròfons, quan els obrers van envair les pistes del Prat? És que no tenen dret els treballadors a fer sentir la seva queixa? No se’ls pot tractar com a "font primària" d’informació, quan ho mereixen? I una última pregunta: fan vacances els treballadors de terra d'Ibèria? Això als de La Vanguardia els és igual. El diari de CIU, del PP local i de la monarquia titulava, el passat diumenge, en portada: "El asalto de El Prat no quedará impune". És el que volen llegir les classes pudents i la dreta catalanes, per a qui les vagues "donen mala imatge" de cara a l’exterior i fan perillar "el turisme", asseguren. També donen mala imatge i fan fugir els turistes els bombardejos israelians a Beirut. Però, en aquest cas, criticar la massacre i la destrucció és "antisemita".

Per a l’editorialista d’El Pais, del mateix dia, "las escenas vividas desacreditan un modelo laboral". Ben cert. Llàstima que aquesta involuntària frase estigui immersa en un text que s’apunta a "una acción contundente contra los huelguistas que vaya más allá de las advertencias y las palabras de condena", ja que "una invasión de pistas es algo impensable en Occidente" i "los responsables del desaguisado" —els treballadors, clar— "han utilizado la capacidad de chantaje que les otorga la fragilidad(¿?) de un aeropuerto importante, convirtiéndolo en un bochornoso campamento de refugiados" (ens demanem si els campaments de refugiats que volen entrar a l’UE son també "bochornosos").

El que volen els poderosos —sempre!— és castigar els treballadors que fan ús d’un dret bàsic. En aquest cas, als d'Iberia els pot suposar un desgraciat final contra el que caldrà lluitar. D’altra banda, la reacció dels partits catalans no ha estat menys significativa. La major part d’aquests ha incidit, per variar, en què si la gestió de l’aeroport fos catalana, això no passaria (i si els treballadors fessin gimnàstica cada matí i cantessin l’himne de la companyia, com al Japó, tampoc). Tot depèn. Si la gestió passa a mans d’un altre grup privat i especulador, la situació de precarietat i mala feina serà la mateixa, al temps que l’aeroport de Barcelona segueix creixent —20 milions de passatger l’any— a costa dels ciutadans barcelonins, cada cop més farts de fer feina brossa al sector serveis-turisme, de "gaudir" de tan sols de dues setmanes de vacances, en el millor dels casos, i de no arribar a final de mes, perquè BCN està sempre "de moda” i els preus dels pisos pugen "sols".

Treballar amb passatgers no és fàcil i, si es fa a disgust, amb horaris dolents, poc descans i amb el perill de quedar-te sense feina als 55 anys, encara menys. Que ho provin un temps, si no, els editorialistes de La Vanguardia i El País. Només unes setmanetes, un "stage", com diuen...