|
“Me llaman el desaparecido” |
|
|
|
|
dilluns, 28 agost de 2006 |
Per homosapiens
"Han sortit del Centre d'Internament i ara no se sap on han anat a parar". Així començava el telenotícies de TV3 el seu comentari sobre els 50 immingrants que han estat enviats a Barcelona i que han “desaparegut” després d’agafar un autobús públic a la Zona Franca. Tampoc se sap a on van a parar els milers de turistes que cada dia arriben a la ciutat, a través del nostre oprimit –i estimadíssim- aeroport. Bé, sí se sap. Van a les Rambles a beure sangria i a comprar barrets mexicans, al Passeig de Gràcia a fer-se fotografies amb la "magnífica" Casa Batlló de rerefons, o al “bellíssim” Museu Josep-Lluís Nuñez, tot un monument al bon gust.
La campanya que està llençant el catalanisme neocon amb coartada nacional -Avui, RAC 1, La Vanguardia- és, directament, xenofòbica. La idea, descabellada, és: "Madrid ens envia estranjers per acabar amb la nostra cultura i volem competències per que no entri ningú més!". Ningú més que no disposi de cash-flow comptable, es clar.
Ens volen fer creure que els subsaharians han estat enviats “en massa” des de les illes Canàries. No cal insistir que es tracta de, només, 50 individus perduts, morts de por enmig d’una ciutat que, potser, no és el seu destí final (algú els ha demanat quins plans tenen, de fet?). Però per l’oficialisme, cal confegir la imatge de que es tracta d'una invasió i que Catalunya -o Espanya o “La France”- està en perill. Els enemics, bàrbars amb cara de dolents, són múltiples. No hi ha lloc per a tothom, se'ns diu. Però bé que hi ha hotels de la cadena NH per tota la ciutat, amb milers i milers de places (i amb un omnipresent i globalitzat esmorzar americà) que podrien acollir durant alguns dies aquests 50 “clandestinos”.
Lloc, n'hi ha. Diners, també, n’hi ha. Suficients per al benestar temporal i urgent de tothom. El problema –a banda del capitalisme egoista- és que pensar sota la síndrome de la paranoia incapacita per a poder resoldre molts assumptes, com ara la feina, la vivenda, els drets i la dignitat de la immigració. El problema real –juxtaposat al que se’ls hi crea a ells, a causa de l'eterna xenofobia contra el negre- no és tan dels subsaharians. Sinó de la integració de les famílies que vénen en avió o en cotxe des de Marroc, Equador, Pakistan o Bolivia, i que tenen l’assumpte dels visats resolt. No cal oblidar que la immigració que rebem és mà d'obra barata i està desmobilitzada i sola, i no té imbricació política. És a dir que està sense partits que representin els seus interessos a la nostra societat.
Una integració difícil en la qual es combinen exigències programades amb un zel gairebé policial -això és, que estimin, des del primer dia, la llengua de Catalunya i les seves tradicions- amb les deficiències dels serveis socials –fruït de 23 anys de pujolisme-, i la no intervenció de l'Estat neoliberal per frenar un mercat laboral subterrani –qui s’encarrega dels grans i de la neteja milers de cases i empreses, o de recollir la fruïta? Qui no rebrà mai compensacions de l’Estat? Afegim, a tot això, una escola pública segregada a causa de polítiques ètniques que afavoreixen l'escola concertada privada, en la qual no hi entren els immigrants.
Això sí: quan encara estan per resoldre el drets laborals, els drets escolars i altres futeses com la igualtat d'oportunitats, llueix molt crear polèmiques electoralistes i demanar, ara, el dret de vot dels immigrants, per tal de crear un enfrontament inevitable amb el nacionalisme més racista i poruc. Tot i així, cal reforçar aquesta posició d’esquerres i recolzar el dret de vot per a tot resident fix, vingui d’on vingui, ja que és català qui viu i treballa a Catalunya. El lema prové de la tradició política del PSUC, per cert. No d’en Jordi Pujol, per a qui –com a bon essencialista- només és català qui posa un ciri a la Moreneta, visita anualment el Pí de les Tres Branques, i assisteix, religiosament, a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent. Bé, doncs “els altres” catalans, els marxistes, els xarnegos, els subsaharians, la classe treballadora, els joves, també existim i reclamem drets.
Finalment, cal preguntar-se seriosament una cosa: van respectar els nostres estimats països la cultura i les tradicions de les àmplies zones de la terra colonitzades amb fragor guerrer durant segles? Aquest mateix fragor serveix, avui, per a que les potències occidentals –incloses divesses nacions sense estat però, això sí, amb un sucós mercat, i amb un inesborrable passat colonialista- segueixin exigint el cel als més dèbils, sense donar-los res a canvi. Ni les gràcies. Fem-nos-ho mirar.
|
|
|
