• Crida l'atenció l'irritat menyspreu amb què es critica els presidents Chávez i Morales

El Periodico de Catalunya, 18 de setembre, 2006

José Manuel Fajardo // Escriptor

No hi ha res més irresistible i fatal que un lloc comú: té tots els requisits del prejudici, però adornat amb la unanimitat de l'opinió pública, aquella que dóna per bona i certa una idea més enllà de qualsevol anàlisi o prova contrastada. Fins i tot malgrat les proves que puguin desmentir-la. Un lloc comú per excel.lència de part de la intel.lectualitat benpensant d'avui dia és qualificar de "populistes" polítics de l'Amèrica Llatina, com Hugo Chávez i Evo Morales. El qualificatiu precedeix l'argumentació com un herald apocalíptic i eximeix qui l'utilitza de l'obligació d'argumentar. Aquests polítics són populistes perquè ho són i només cal sentir-los parlar per estar-ne segur. Tota una declaració de fe en les aparences.

Mario Vargas Llosa, que és dels pocs que ha argumentat aquest lloc comú, desqualifica Morales per "racista" i Chávez per "militarot colpista". Més mandrosos intel.lectualment, altres han insistit en comentaris sobre el famós jersei que vestia Morales, més propis d'una reunió de senyores del madrileny barri de Salamanca que d'escriptors i periodistes. I, filant encara més prim, els que des de l'esquerra han defensat a Europa el dret dels dos dirigents a tenir polítiques alternatives se'ls ha titllat de paternalistes o fins i tot de nostàlgics de l'estalinisme. Exemples del doble barem amb què es mesuren les coses d'Amèrica.
Més enllà de l'acord o desacord amb les polítiques que han emprès els presidents electes de Bolívia i Veneçuela, crida l'atenció el menyspreu irritat amb què se'ls critica. En la base d'aquest discurs crític predominant hi ha la negativa a acceptar-los com a membres en peu d'igualtat de la comunitat política iberoamericana. Ho són de fet (els seus països participen en organismes internacionals), però sota sospita, com si fossin indesitjables que s'han colat subreptíciament, amb les seves males maneres i un aspecte vulgar, en un elegant club de gent d'ordre.
I aquí el llenguatge resulta revelador. Si un la busca als diccionaris, la paraula populisme es defineix com a "tendència a prestar especial atenció al poble i a tot allò que s'hi refereix", i també com a "actitud del que defensa els interessos del poble amb la intenció d'atraure el seu suport per tal d'aconseguir poder". En els dos casos, amb sentit menyspreador.

PRESTAR atenció al poble està mal vist; tota una paradoxa en unes societats democràtiques que afirmen que el poder resideix en la sobirania popular. El poble és, doncs, teòricament sobirà, però indesitjable com a protagonista. És poble quan es tracta de legitimar el poder, però se'l considera com a populatxo (que és la paraula que s'amaga darrere l'ús del terme populista com a desqualificació) si algú se'n preocupa especialment. Una curiosa nova versió del principi de l'absolutisme decimonònic que es podria reformular com tot en nom del poble, però sense el poble.
Aquest tuf classista, que impregna l'ús del terme populista, es percep també en discursos com els de bona part de l'oposició veneçolana, que acusa el Govern de Chávez de comprar el vot dels més pobres amb mesures demagògiques de l'estil de fer operar gratuïtament a Cuba els que pateixen greus malalties oculars. Sembla clar que, per certa gent, el que han de fer els pobres és quedar- se a casa seva amb la seva ceguesa, disfrutant de la misèria secular en què viuen, i deixar-se de votar els que tan malintencionadament solucionen els seus problemes. I no deixa de sorprendre tant èmfasi en la demagògia dels líders bolivià i veneçolà, quan la retòrica de la classe política a tot Llatinoamèrica es caracteritza, tant si és d'esquerres com de dretes, per la grandiloqüència.

PER UNA ALTRA part, els que es mofen de Chávez i Morales concedeixen a cada expressió dels dos dirigents un valor absolut en la mesura que relativitzen els actes dels que se'ls oposen. Si Chá- vez fa servir una retòrica revolucionària, donen per fet que es tracta d'un dictador, mentre que l'oposició veneçolana, que va organitzar un cop d'Estat contra el Govern elegit, passa a ser presentada com a víctima de la més extraordinària dictadura que han vist mai els temps, l'única en què la immensa majoria dels mitjans de comunicació estan en mans d'una oposició que, a més a més, gaudeix d'estatut legal.
No hi ha dubte que l'Amèrica Llatina té l'assignatura pendent del repartiment mínimament just de la riquesa. Morales i Chávez han pres mesures que ja donen beneficis palpables, com l'alfabetització a Veneçuela. Però si és necessari criticar els riscos d'aquestes polítiques, la seva desqualificació apocalíptica --encara que vestida de discurs democràtic-- no revela sinó l'actitud intolerant de qui la utilitza. Avui es critica sense pietat els règims de partit únic, però es tracta d'imposar un règim internacional de sistema econòmic i social únic. Acceptar que altres polítiques són possibles seria una bona manera de contribuir a assentar efectivament la democràcia a l'Amèrica Llatina.