|
divendres, 20 octubre de 2006 |
Jaume Botey
Durant aquest mes d’agost han mort amb pocs díes de diferència Agustí de Semir i Anton Canyellas. Els dos compartíen el fet d’haver participat en primera línia en el procés de la transició. Més que això, però, sobretot els dos van compartir uns mateixos principis ètics.
L’Agustí, advocat, polític i cristià, lluitador per les llibertats, havia nascut a Barcelona el 1918. El seu despatx d’advocat fou sempre un despatx de client mitjà i de molts pobres, senyalat en els últims anys del franquisme perquè fou defensor, amb en Josep Solé Barberà, Francesc Csares i Josep Benet d’amplis sectors de la classe obrera i molts processats antifranquistes.
Defensava les seves idees sense embuts, amb claredat i amb el convenciment que té raó però el primer dret que atorgava a l’interlocutor és el dret a dissentir. No atacava les persones ni deia mai mal de ningú. Això el va convertir en una persona-referent de diàleg i d’unitat d’amplis sectors polítics, religiosos, culturals i ciutadans. Fou pal de paller de multitud d’iniciatives unitàries al final del franquisme com la Comissió de Defensa del Col.legi d’Advocats, el Grup Cristià de Drets Humans o l’Assembla de Catalunya, per la que fou més conegut i per la que fou empesonat al 1973 en la famosa redada dels 113 a la parròquia de Maria Mitjancera.
Tenia una profunda admiració pel PSUC. Amic tant de Gregori com darrerament de l’Albert Escofet. se sentia identificat amb la seva línia política d’ara, tot i que es qualificava “comunista sense partit”. Es definia leninista i encara ara en els seus lúcids judicis polítics utilitzava els instruments ideològics de Lenin. Mai criticava ningú, d’una afabilitat i proximitat total, però d’una extraordinària lucidesa i implacable contra allò que considerava errors polítics o contra els que tergiversaven el pensament dels grans teòrics de la revolució pel propi servei o pel del partit.
Darrerament havia rebut importants reconeixements ciutadans, entre els quals destaca el de Doctor Honoris Causa, que compartí amb en Gregori López Raimundo i Maria Salvo, concedít per la Universitat Politècnica, i la Medalla d’or de la ciutat.
Fa dos anys li vaig fer una sèrie d’entrevistes que van ser publicades sota el títol de “Converses amb Agustí de Semir” als quaderns de Cristianisme i Justícia. Crec que val la pensa, ara que ens ha deixat definitivament, recordar alguns dels seus judicis. Ho he resumit en 10 punts.
1. Assemblea de Catalunya
La meva tesi era que el ciutadà mig de Catalunya necessitava un instrument que no fos un partit ni un sindicat i que li permetés respirar cap al futur. El sistema deixava sense espai a la gent normal que ha de menjar cada dia i no es preocupa de política. Sobre aquest “alguna cosa hem de fer” es va crear el Consell de Forces Polítiques i al febrer del 71 es va constituir la Comissió Preparatòria de l’Assemblea.
Vam escollir un camí: fer xarxa, treball unitari i programes de mínims, poca ideologia. És molt important saber fer programes de mínims i que siguin mobilitzadors. Vam tenir l’encert de reduir a només tres les reivindicacions “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, en les que tothom podia sentir-s’hi còmode. Potser ho vam fer així per la manera de ser nostra, tan diferent del camí escollit pel Consejo de Fuerzas Políticas de Madrid, que tot just creat ja volíen fer programes de govern i comprar els uniformes de la Guardia Civil!
L’Assemblea recollia la realitat d’un moviment ciutadà existent. Cal recordar les mobilitzacions anteriors amb motiu del Judici de Burgos de 1970 o les manifestacions i la tancada a Montserrat. L’autoritat li venia precisament de l’heterogeneïtat de persones. Era la força del poble, una onada. Però només tenia el poder del prestigi i de la massa crítica. No fou una institució ni una estructura, ni un sistema assambleari ni un instrument de conquesta de poder. Per això va tenir un dinamisme qualitativament diferent a si hagués sigut resultat d’un pacte per dalt.
Paradoxalment el gran èxit del l’Assemblea va ser que ens detinguessin. Va dificultar la feina però ens va donar una projecció i autoritat que no podíem sospitar. Només teníem això! És molt, però és molt poc. Teníem la força del símbol, de ser gent molt diversa, que barrejava la dreta i l’esquerra i que s’havia arribat a crear una xarxa present a tot arreu, podíem convocar les grans manifestacions, etc. Però tot això és la força moral i del símbol. La força real la tenien uns altres.
Nota: els deu punts s'aniran publicant a la web setmanalment |
