|
Pensament d'Agustí de Semir (2) |
|
|
|
|
dijous, 26 octubre de 2006 |
2. La transició havia estat pactada des de la socialdemocràcia europea
Estava pactada de molt abans, ens agradi saber-ho o no. I en aquest pacte l’esquerra no hi va entrar perquè no tenia força per exigir-ho. Alguns diuen que l’esquerra no va saber aprofitar el moment. No. Senzillament no podíem fer altra cosa. Unió Democràtica també creia que els seus correligionaris de l’estranger jugarien la seva carta… i no va ser així. La necessitat objectiva no és condició suficient per l’avanç de la humanitat si no existeixen forces capaces d’impulsar-ho. En política no n’hi ha prou amb l’autoritat moral.
No nego la importància de la pressió des de baix però no teníem pes. L’única única cosa que els franquistes volien de nosaltres es que els reconeguéssim la condició de demòcrates. Tampoc ells tenien clar el procediment concret i dintre seu tenien plantejat el dilema sobre el millor camí per seguir manant: o continuar la repressió dura o un canvi moderat i controlat que permetés una certa modificació del sistema sense canviar res substancial. Allò d’en Lampedusa: canviar-ho tot a fi que no canvii res.
Després s’ha mitificat l’Assemblea de Catalunya o es diu que el PSUC, com a gran Partit tenia força. Fals. El PSUC tenia el més important, homes i dones herois que resistien, però això pertany al terreny de la moral. Havia creat xarxa civil entre els estudiants, obrers… però era xarxa de resistència al franquisme, no com a Partit Comunista. Quina era la força real del Partit Comunista construïda durant tots aquells anys? Molt poca. La que en Carrillo ens va dir a la Conxa i a mi a París pocs mesos abans: “Tienes que decir a mis amigos que son también los tuyos, que ese príncipe del que tanto se ríen, será rey de España y que el Congreso en la legalidad del Partido Comunista de España, será bajo la bandera bicolor cuando este príncipe sea rey.” Reconeixia la debilitat del Partit Comunista. Siguem seriosos, ¿quin suport tenia el PC de la classe obrera? Per crear l’alternativa al sistema i no solament una alternança calia un nivell d’organització i de consciència col•lectiva que no existia. La frustració vindria si ens negàvem a veure la realitat tal com era! O entenem això o no entenem la transició.
Nota: els pensaments d'Agustí de Semir són una sèrie que es publica setmanalment a la web. |
