|
Pensament d'Agustí de Semir (3) |
|
|
|
|
dijous, 02 novembre de 2006 |
3. Els errors de l’esquerra
I cal comptar també els nostres propis errors. Va haver-hi qui va proposar a alguns de la oposició, a mi mateix, com a presidents de la Generalitat. Una imbecil•litat integral! No veien que l’únic, l’únic poder, la única carta que teníem per jugar era la d’en Tarradellas. I es negaren a utilitzar-lo per antics tiquismiquis. No em cansava de dir que encara hi érem a temps: viatge urgent a París, cotxe descobert, millor si pot ser un rolls, frontera, tots nosaltres, el Consell de Forces Polítiques en pes, els que dieu que poden ser presidents allà, la Guàrdia Civil ens escoltarà, i portarem a Tarradellas a la Generalitat. I només ha de dir una cosa: “Queda restaurat el govern del 39”.
Només es volia veure el que interessava. Va haver-hi una greu falta d’anàlisi que va generar un sentiment de frustració. Les forces catalanes l’havíem deixat aïllat. El govern de Madrid va tenir més visió i estratègia que nosaltres. No era només per legalitat que els de Madrid el volien portar cap aquí, sinó perquè era l’home que tothom beneïa perquè no posava en perill res. Ell sabia que aquest era el seu poder i va jugar-lo al seu favor.
Vam estar, doncs, situats en un procés de reformisme. Però fins i tot així, si el reformisme hagués sigut un reformisme autèntic les forces que se’n van mantenir al marge s’hi haurien incorporat. Però com que el reformisme que vam haver d’empassar-nos també va ser aigüalit i pactat, com que ni es volia plantejar la reforma de l’Estat, a Catalunya aquestes forces es van haver de plantejar l’alternativa a l’Assemblea. Amb un reformisme fort, s’hauria vist la trampa d’una transició feta a partir d’un pacte per dalt.
Nota: aquest article forma part d'una sèrie que recull el pensament d'Agustí de Semir |
