|
Pensament dAgustí de Semir (8) |
|
|
|
|
diumenge, 10 desembre de 2006 |
8. Unitat en un programa de mínims o ser radicals i no rebaixar el programa?
D’aquí la deriva de l’esquerra cap al centre, cap al reformisme, acceptant el “no hi ha res a fer”. Una cosa es saber que estem en una situació complicada i, sense renunciar als principis, adaptar l’estratègia i fins i tot pactar si cal i l’altre rennciar-hi creient que així seràs més simpàtic als votants. Es passar-te al bando contrari. I si s’atreuen votants, després et passaran factura demanant que efectivament actuïs en clau de sistema, no de transformació. Desapareix la possibilitat d’utopia i de transformacions a favor dels desheretats. A més hi ha qui renuncia per criteris, però també hi ha qui hi renuncia perquè diu que vol tenir resultats o, senzillament, perquè vol viure millor, vol mantenir un càrrec o un sou. I a més hi ha hagut errors ideològics de bulto: quan la vinguda de la democràcia els dirigents diuen als militants “ara a lluitar més còmodament”, no van advertir que administrar no és lluitar.
L’esquerra no pot dimitir de la seva proposta de transformació radical. Renunciant als principis està creant consens o fent un programa de mínims? No. El programa de mínims és el que el conjunt de la massa pot entendre i que per tant mobilitza. La gent olora que les mitges tintes no son creïbles. El “No a la guerra” era un programa de mínims, per això va tenir èxit, encara que dintre podien haver-hi motivacions molt divergents.
On està la capacitat de fer realitat la utopia? Per emprendre una guerra cal medir les pròpies forces. I si no en tens prou, les has de crear, el contrari és abocar la gent i la proposta a la derrota. Gandhi genera un moviment que portà cap a una proposta. Si Gandhi hagués renunciat a la proposta probablement l’Índia encara seria anglesa.
La gran lliçó que reben molts dels que han participat en política des de la voluntat de servei, és l’experiència personal del fracàs parcial, veure que això no serveix del tot pels objectius de canvi. No diuen que la feina feta no hagi sigut útil, sinó que l’haurien volgut emmarcada en un procés de canvi que no van tenir. L’esquerra hauria de reflexionar perquè no va crear aquest mrc i si el seu fracàs és perquè es va il•lusionar massa de pressa en ocupar espais de gestió. Els semblava que governaven. En realitat servien a uns altres, als que tenien el poder real. No plantejo el tot o res. Cal la gestió i ocupar càrrecs, però després de viure de la vora les renúncies dels dirigents als principis que deien que defensaven, fins i tot de les traves que et posen els propis etc. l’experiència de molts és que la gestió sola, si no procura crear consciència i organització, no transforma. Aquesta constatació ens obliga a situar l’objectiu de la feina no en l’immediat sinó en un canvi profund i a més llarg termini.
|
