|
Avenços i retrocessos de l’esquerra europea |
|
|
|
|
dilluns, 11 desembre de 2006 |
Parlar en poques línies de l’esquerra europea no és una tasca senzilla. Podem parlar al menys de tres grans corrents dins del centreesquerra i l’esquerra actuals, que agruparem en socialdemòcrates, esquerra unitària i verds, grups polítics més o menys homogenis que, per a fer-nos una certa idea, representen actualment 201, 41 i 42 diputats i diputades, respectivament, al Parlament Europeu, d’un total de 732 escons. Si més enllà de parlar del l’àmbit polític o, per a ser més precisos, político-institucional, ens referíssim als moviments socials, l’espectre podria ser encara molt més ampli i plural.
Tanmateix, en aquest article ens referirem de manera gairebé exclusiva a la situació de l’esquerra que prové majoritàriament de la tradició comunista o marxista, avui agrupada al voltant del Partit de l’Esquerra Europea (European Left) i del grup parlamentari de l’Esquerra Unitària Europea (Gauche Unitaire Européenne / Nordic Green Left), sense perjudici de fer menció als grups verds o socialdemòcrates (inclosos en aquest terme els laboristes i socialistes). Tampoc podem fer en aquest espai una anàlisi sistemàtica de tots els països, però sí d’alguns dels més significatius.
A Alemanya, el nou Partit de l’Esquerra (Die Linke.PDS), fruit de la unió de postcomunistes i socialdemòcrates d’esquerra, encapçalats per Gregor Gysi, Lothar Bisky i Oskar Lafontaine, va aconseguir a les eleccions de 2005, i per primera vegada des de la caiguda del mur, una important implantació a nivell federal, amb un 8,7 % dels vots i 54 diputats, i es va convertir en la quarta força política, lleugerament per damunt dels Verds (Die Grünen), que varen obtenir 51 escons, mentre els socialdemòcrates, principals perdedors de les eleccions, pactaven un govern de coalició amb la dreta conservadora d’Angela Merkel.
A Itàlia, el Partit de la Refundació Comunista (PRC), liderat per Fausto Bertinotti, president del Partit de l’Esquerra Europea, va aconseguir un 5,8 % dels vots i 41 diputats a les eleccions d’abril de 2006, el que representa ser la cinquena força política italiana, i convertir-se en una de les peces importants del nou govern de centreesquerra encapçalat per Romano Prodi. També hauriem de fer referència a la prèsencia parlamentària d’una trentena d’altres diputats comunistes i verds.
A França, el Partit Comunista (PCF), encapçalat per Marie-George Buffet, intenta recuperar-se d’una certa tendència a la baixa en els darrers anys, amb un 4,8 % dels vots i 21 escons als darrers comicis de 2002, el que va representar, malgrat tot, ser la quarta força política de l’Assemblea Nacional, on els Verds compten també amb 3 diputats. Tot i així, la victòria del no en el referendum de la Constitució Europea, sembla presagiar una recuperació del PCF i d’altres grups minoritaris de l’esquerra transformadora, els quals estudien una possible coalició per als comicis del proper any.
Al Regne Unit, el sistema electoral majoritari ha impedit tradicionalment una presència significativa de diputats o diputades a l’esquerra del laborisme a la Cambra dels Comuns, fora d’algunes personalitats independents. Tot i així, a les darreres eleccions generals de 2005, la coalició d’esquerres Respect va aconseguir un diputat, al qual hauriem de sumar els 5 escons del Sinn Féin (SF) per Irlanda del Nord, grup que forma també part de l’Esquerra Unitària Europea. Situats a l’esquerra dels laboristes, hauriem de fer menció igualment dels nacionalistes escocesos i dels verds.
Als Països Baixos, l’important avenç de l’esquerranista Partit Socialista (SP), que no s’ha de confondre amb el Partit Laborista (PvdA), l’ha situat com a tercera força política en les recents eleccions holandeses, amb el 16,6 %, i 26 diputats, als quals caldria afegir també la presència parlamentària dels Verds (GroenLinks) amb 7 diputats. Tot aixó a l’espera de les incertes coalicions de govern a la dreta o l’esquerra del complex panorama polític neerlandés.
A Portugal, la recuperació i l’avenç de l’esquerra va ser un element destacat dels comicis de 2005, amb una clara recuperació del Partit Comunista (PCP) i els seus aliats verds dins de la Coalició Democràtica Unitària, amb un 7,6 % dels vots i 14 escons, el que representa tornar a recuperar el lloc com a tercera força política del país, sense oblidar els significatius resultats del Bloc d’Esquerres (BE) amb 8 diputats, així com el retorn dels socialistes al govern.
A Grècia, el Partit Comunista (KKE) va mantenir el tercer lloc del panorama polític en les eleccions generals de 2004, amb un 5,9 % dels vots i 12 escons, resultats positus als quals caldria sumar els de la Coalició de l’Esquerra, els Moviments i l’Ecologia (Synaspismos), amb 6 diputats, comicis que varen significar, tanmateix, la pèrdua de la majoria parlamentària dels socialistes del PASOK.
Al Suècia, la derrota del bloc d’esquerres encapçalat pels socialdemòcrates va suposar també un descens el Partit de l’Esquerra (VänsterParteit), que va obtenir el 5,8 % i 22 diputats, mentre els Verds aconseguien 19 escons.
A la República Txeca, el Partit Comunista de Bohèmia i Moràvia (KSCM) ha hagut de suportar una ferotge campanya anticomunista dels sectors conservadors, fins al punt de demanar la seva il.legalització. Tot i així, i malgrat una certa davallada, el comunistes conserven un 12,8 % de l’electorat i 26 escons.
En altres estats de l’Europa dels 25, com ara Hongria o Polònia, la situació és considerablement diferent, desprès dels grans canvis que varen seguir a la perestroika soviètica i la caiguda del mur, però aquest és un tema que podria donar per a parlar-ne o escriure’n molt més enllà d’aquest article.
Jordi Córdoba
|
|
|
