|
Segona carta: Reflexions a partir d’una instal·lació plàstica |
|
|
|
|
divendres, 15 desembre de 2006 |
Francesc Font
Al llarg d’aquest estiu ha estat oberta a la Virreina una instal·lació que duia el títol de Postcapitalisme. Així. Amb aquest prefix, post, que normalment s’usa en el sentit de què la cosa que prefixa ja no és el que era, per més que encara es puguin apreciar alguns dels elements que el van caracteritzar: postclassicisme, postromanticisme, postmodernisme... Que allò que un dia va estar ple de vida i va fer època ja està acabat vitalment, per més que encara no del tot mort. O sigui, que pel títol podria semblar que és tractava d’una reflexió sobre un fet, el capitalisme, que havent esgotat totes les seves possibilitats està ja en la darrera etapa del seu camí.
Ara bé, no era pas cap reflexió, per més que, paradoxalment, sí que em va fer reflexionar.
Digressió sobre les instal·lacions
Abans d’entrar en matèria, però, deixeu-me parlar de certes cretinades pseudoartístiques (generosament finançades per diners públics) i dir que per més descrèdit social que pugui tenir el treball manual, les úniques instal·lacions honestes —fins i tot les més potineres— són les d’aigua, les de gas i les d’electricitat. Ara bé, d’un temps ençà els successors d’aquell més que discutible, i ara ja obsolet, art conceptual (ai, Magritte, el mal que n’has fet amb el teu bidet!), ens sorprenen amb les seves “instal·lacions artístiques”. Generalment un poti-poti de coses o objectes en el que podem trobar-nos deambulant per entre munts de roba vella, o de pedres, o de fustes clavetejades o de diaris, i en algun cas fins i tot amb algun fetus humà o algun vedell mort i escorxat per animar més la cosa. Apilaments o exhibició de coses i objectes al que se li dóna un nom i se’ls adjudiquen unes intencions socials o revulsives, que per més que se’ns expliqui són impossibles de trobar.
El més curiós del cas és que així els artistes, els creadors, no es cansen gaire. No fan com, posem per cas, un tal Buonarroti, que deia que esculpir era fàcil, perquè la figura ja estava dins del bloc de pedra i per tant sols es tractava que de treure el que sobrava. És clar que fer això significa abans que res saber què cony hi ha dins de la pedra: un lleó, una mare plorant el fill mort, un senyor i una senyora fotent-se una bona morrejada, una forma geomètrica o abstracte... I a més a més, un cop sabut que hi ha amagat allà dins, s’ha de picar amb el martell i el cisell dies i dies... i això ben segur que cansa una barbaritat. No, és molt millor tenir una idea i que siguin els altres, els manobres, els qui carretegin fustes, pedres, draps bruts o vedell mort...
I qui diu pedra, diu també fusta, o metall a tallar, o fang a modelar, és clar. Parafrasejant un aforisme que dèiem els qui vam començar la mili com reclutes i la vam acabar de soldats de segona: qui val val, i qui no es fa artista.
Guerres capitalistes
Després d’aquesta digressió, tornem a la cosa. La instal·lació consistia en un munt de pantalles de televisió que, sense ordre ni concert, reproduïen constantment fragments de documentals. Bàsicament sorolloses escenes bèl·liques: Vietnam, el Golf, Palestina o Líban, Àfrica... I res més. Cap mena de provocació, cap mena d’anàlisi, res que ajudés, o obligués, a la reflexió, impossible per altra banda amb el soroll de tantes batalles alhora. Curiosament, entre tantes escenes bèl·liques —no totes estrictament capitalistes, per altra banda—, no se’ls va acudir de posar alguna dura batalla a la Borsa, com la que amb èpic llenguatge shakespearià descriu Brecht a La santa Joana dels escorxadors. Tractant-se de capitalisme, no hauria estat sobrer.
No em va agafar de sorpresa, però. Havia llegit l’entrevista feta a un dels perpetradors, qui havia deixat anar un munt de tòpics. Entre ells la d’un temps ençà sembla que inevitable cita —feta d’oïda per gent amb un considerable grau de sordesa— d’una frase tan errònia, i fins i tot reaccionària, com és allò de què la història es repeteix dues vegades i la segona en forma de paròdia. I que ningú s’esveri. La frase del bon Karl és irònica, o millor dir, sarcàstica, i treta de context es contradiu descaradament amb els conceptes bàsics tant del materialisme com de la dialèctica, històrics. La història no és cíclica, i cada nou esdeveniment, cada nou període, és diferent de cap altre per semblant que pugui ser de cap anterior, perquè diferents són els esdeveniments que l’ocasionen i les forces socials que intervenen. Cites així van ser la causa d’aquell malhumorat: “Jo no sóc marxista!” de Marx. Deixem, però, aquest tema de les cites errònies per a un proper repicó.
És ben cert que en els darrers quaranta o cinquanta anys hi ha hagut un munt de guerres, moltes d’elles “efecte colateral” d’una guerra freda entre el món capitalista i el món que en dèiem socialista. Una guerra freda que ha estat força calenta en bona part del planeta. Un munt de guerres, sí, però la veritat és que cap d’elles anunciava la fi del capitalisme. Final imminent que nosaltres hem anunciat massa vegades, siguem sincers —ai, aquell L’imperialisme fase superior del capitalisme, de 1916! No. Vistes en perspectiva, ara podem veure, si volem, que en tots dos bàndols eren guerres de consolidació o d’expansió territorial. Que cercaven defensar o conquerir espais. I que en el camp capitalista, més d’una tenia com objectiu no declarat, però si ben efectiu, eliminar competidors que alhora són aliats. França i el Regne Unit, sense anar més lluny, han estat foragitats de l’Orient Mitjà sense gaires contemplacions.
Guerres que unes es van guanyar i altres es van perdre, és clar. Vietnam és la derrota del món capitalista més sonada (pràcticament l’única per ara), però si mirem la realitat actual del sud-est asiàtic, incloent Vietnam, podem parlar d’una derrota militar USA, sí, però no pas d’una derrota del mode de producció capitalista. Més aviat haurem de parlar de nous adeptes. Amb la Xina, amb un capitalisme salvatge en marxa, al capdavant.
Però no sols això. Una nova derrota USA, posem que a Iraq ¿és el final del capitalisme? Si pensem això, estem confonent la realitat amb el nostres desitjos o somnis, cosa força perillosa si intentem entendre una mica aqueta realitat. Des que cap a la meitat del segle XIX el capitalisme va assentar-se de manera consolidada a França, Gran Bretanya, han caigut dos imperis, tot just França i Gran Bretanya. Però el capitalisme va seguir desenvolupant-se. I de quina manera! I és que el capitalisme és una cosa una mica més que un simple poder militar, per descomunal que sigui.
Vol dir tot això que acabo d’escriure que sóc pessimista? El company Quim, Quim Boix, així ho pensa:
Segueixes poc optimista pel que acabo de llegir, respecte les possibilitats de canvis i menys encara de derrota del capitalisme.
Jo confio en què em moriré pensant que la història, més lenta del que voldríem, va pel camí de millorar les condicions de vida dels habitants d’aquest planeta.
Cal però seguir empenyent!
em diu en un correu responent al primer lliurament d’aquesta nova tongada. Una bona ocasió per encetar un debat.
No hi ha eternitat de les coses eternes
Penso que la tongada anterior ho vaig deixar prou clar. En les societats esclavistes, vaig escriure, era inconcebible un món sense esclaus, sense la força de treball dels esclaus. Fins els mateixos esclaus n’estaven convençuts de què era l’únic món possible. Igual passava en les societats feudals. I després en les senyorials. I les societats eslavistes van desaparèixer, i també les feudals, i també les senyorials... (Carta tercera). També vaig escriure que així com diu Marx que les societats esclavistes eren perfectament democràtiques per als propietaris d’esclaus, és possible que d’aquí a dos o tres-cents anys algú digui que les societats capitalistes eren perfectament democràtiques pels propietaris de capital i dels bens de producció.
No, no sóc pas pessimista, perquè com ateu integral que sóc —des del dia que vaig néixer, per a ser exactes— no crec que hi hagi cap disseny intel·ligent. Ni per a la formació de l’Univers i les coses més o menys vives que en ell hi ha, ni molt menys pel desenvolupament de les societats humanes, o dels diferents modes de producció i d’organització social que d’ells es deriven. O dit de manera menys solemne: tot just l’únic axioma que accepto plenament és que el capitalisme no és etern. Com tampoc no ho ha estat cap altre mode de producció ni cap organització social anterior.
I la seva desaparició, quan sigui, no serà pas per causes morals internes: penedir-se les classes dirigents del seu comportament social i, deixant de banda la recerca del benefici privat, pensar en res més que el benefici col·lectiu (amb la qual cosa petarien ràpidament i es liquidaria el model capitalista en un temps d’allò més breu). No, no crec pas que la cosa sigui així, sinó que, com ha passat amb d’altres modes de producció i d’altres organitzacions socials d’ells derivades, per entrar en contradicció amb ell mateix. Per la seva incapacitat de desenvolupament perpetu, ja que el capitalisme és depredador per la seva pròpia natura i materialment impossible de sostenir de manera eterna. Ni tan sols en els reduïts àmbits dels països de capitalisme ja ben desenvolupat és possible mantenir una dinàmica de perpetu creixement. Mentre que fora d’ells, un munt de països pobres són cada cop més pobres i ja no els resta cap altra cosa que l’emigració, pacífica avui i qui sap si violenta demà.
O sigui, que per la mateixa raó que res no hi ha escrit, el final del capitalisme, tal i com ara l’entenem ara uns i altres, podria ser per diverses raons. Com conseqüència de una greu crisi interna —aquella crisi que en la formulació clàssica fa que els de dalt ja no poden viure com fins ara vivien, i el de sota ja no volen seguir visquent com ara viuen—, les idees primigènies del socialisme, del comunisme, en franca regressió als països desenvolupats a partir dels anys cinquanta (no ens fem il·lusions, a partir dels cinquanta), aconsegueixen sortir de la derrota moral i física dels noranta, afrontem la realitat d’un període amb episodis francament miserables si fem cas de què la lluita per una societat socialista és també per una societat més lliure i més democràtica, rentem unes banderes que un dia van ser d’esperança per a bona part de la humanitat, però que amb el poder o les lluites pel poder s’han omplert de massa sutze i massa sang, i ens adonem que en definitiva, vuitanta o noranta anys no passa de ser un petit, petitíssim capítol en la història, tant general de la humanitat com la concreta de les lluites de classes...
O bé, també podria ser perquè apareixen més o menys sobtadament noves forces que obeeixen a altres coordenades de pensament i organització social que les que nosaltres, els qui som part de la cultura occidental, considerem com lògiques encara que estiguem del tot en desacord amb elles. (això ja ho vaig comentar en la darrera carta de l’anterior tongada).
O...
I si dono dues o tres possibilitats possibles, no és pas per cobrir-me les espatlles, sinó perquè, cal insistir, no hi ha res decidit, decretat, sobre quin mode de producció, i per tant quin mode de societat, succeïrà al capitalisme. Si, fracassat el capitalisme d’estat assajat per la Unió Soviètica i països del seu entorn, serà alguna mena de populisme més o menys socialitzant i amb trets més o menys totalitaris, o un socialisme quasi bucòlic, o sigui l’anarquia fraterna somiada per alguns —incloent Marx i Engels, per cert—, o si serà un llarg i convuls caos, caos des del nostre punt de vista d’hereus d’una llarga tradició que comença a la Grècia clàssica, passa pel Renaixement, coneix la Il·lustració, etcètera. És a dir, una mena de nova edat mitja, gens ni mica paròdica de la que va iniciar-se ara fa cap a mil cinc-cents any.
Són aquestes les reflexions que em va suggerir aquella pseudoinstal·lació pseudoartísca que duia per títol Postcapitalisme. En la que també hi mancava un element bàsic. Per avançar cap el final del capitalisme, caldrà que hi hagi un motor del canvi, allò que els clàssics en deien el “subjecte revolucionari”.
Quina és la situació actual? Quin és el nostre subjecte revolucionari possible? Vet aquí una qüestió interessant, per una propera carta. |
|
|
