|
Pensament d'Agustí de Semir (9) |
|
|
|
|
dimarts, 19 desembre de 2006 |
9. La derrota cultural. El pantà
La principal derrota de l’esquerra ha sigut la cultural i els grans derrotats els valors de la Il•lustració, Llibertat, Igualtat i Fraternitat, paradoxalment en nom de la Llibertat, de la Igualtat i de la Fraternitat. Per això crec que la feina fonamental de l’esquerra és la reconstrucció de les bases sobre les que assentem la convivència i la mateixa raó de ser de la nostra acció. I que cal recomençar des de zero.
Ens han convençut que no podem fer-hi res, que el procés és irreversible, que hi ha unes lleis insalvables regides per l’economia. I que això és el progrés, la bondat, la felicitat, el compliment dels drets humans i de la democràcia. Qui pensi el contrari va contra la humanitat i cal condemnar-lo en nom de la humanitat. El més greu és que l’esquerra s’ho ha empassat.
M’agrada utilitzar el símil del pantà. Hem de tenir la suficient lucidesa per apreciar que no estem en un costat de la riba per anar a l’altra costat, sinó enmig d’un pantà i sense senyals de pista ni orientacions. En el pantà quan més camines més t’enfonses. Es la dictadura del pensament únic. Administradors, representants polítics, els nostres exclosos i nosaltres mateixos no en sortirem movent-nos inquiets o agafant-nos pels cabells sinó coordinant esforços, tornant a l’inici, a criteris molt senzills, gairebé maniqueus sobre el bé i del mal i descobrint les vies alternatives que el mateix pantà facilita.
Donades les trampes de la democràcia són molts els que se situen fora del sistema i parlen de treballar en xarxa. Fan la lluita des d’un altre punt de partida, Foros Socials, amb l’ocupació de terres al Brasil, amb l’acollida d’immigrats, a través dels mitjans de comunicació etc. Treballar en xarxa vol dir fer-ho de manera horitzontal però coordinada, créixer des de baix i de manera descentralitzada, alimentar l’autogestió i l’acció directa. No té res a veure amb l’espontaneïsme o desorganització.
I quan això es dona, les institucions del sistema, partits i sindicats, en lloc de mirar-ho amb simpatia i com una riquesa, se senten acusats. En part perquè les accions d’aquests grups no s’adapten als seus mètodes convencionals d’intervenció, però sobretot perquè la seva sola existència significa un atac de fons al sistema capitalista: propietat privada, mecanismes d’exclusió, mercantilització de la cultura. Sindicats i partits haurien d’intentar ser els seus aliats, el seu referent polític i electoral, però els veuen com a competidors deslleials. |
