|
Tercera carta: Cavalcant damunt del tigre? (1a part) |
|
|
|
|
dimecres, 20 desembre de 2006 |
Francesc Font
Max.— ¿Quien eres, compañero?
El Preso.— Un paria.
Max.— ¿Catalán?
El Preso.— De todas partes.
Max.— ¡Paria!... Solamente los obreros catalanes aguijan su rebeldía con ese denigrante epiteto. Paria, en bocas como la tuya, es una espuela. Pronto llegará vuestra hora.
El Preso.— Tiene usted luces que no todos tienen. Barcelona alienta una hoguera de oido, soy obrero barcelonés, y a orgullo lo tengo.
Valle-Inclán. Luces de Bohemia.
L’anterior carta acabava dient: “Quina és la situació actual? Quin és el nostre subjecte revolucionari possible? Vet aquí una qüestió interessant per una propera carta”. Som-m’hi, doncs, no sense abans dedicar un petit record a aquells lluitadors obrers catalans, reproduint l’homenatge que els va fer don Ramón, el de las barbes de boc.
Un curiosa, i preocupant, concentració
Suposo que ho recordeu. El proppassat 4 de setembre, cap a uns 1.000 o 1.500 individus es van aplegar a la Plaça Catalunya de Barcelona. L’objectiu de la concentració era denunciar el desastre que és Iberia (la dels avions). És evident que podria ser una reivindicació més que justa, però el greu del cas és que no eren passatgers afectats (els quals normalment son d’una docilitat exemplar) sinó gent que havia respost a la convocatòria d’altra línia aèria, Ryanair, la qual havia promès un bitllet gratis a canvi de manifestar-se contra la competència. I allí estaven, els representants del nou model de lumpen, duent cartellets amb imaginatives consignes i penosa ortografia: Iberia chorizos / teneis muchos veneficios / y dais malos servicios, i d’altres per l’estil. Anaven contra Iberia de la mateixa manera que ho haurien pogut fer contra Ryanair; o contra la Ford a convocatòria de la Seat, o contra la Seat a convocatòria de la Ford, o... Ja en parlaré en la segona part d’aquesta carta més d’aquest o...
Ben cert que l.500 individus no representen gaire cosa en un entorn que supera els tres milions de persones. Ni tan sols utilitzant la tòpica imatge del tòpic iceberg, perquè quan es reuneixen no sé quants centenars de milers per veure un festival aeri, una trobada de sevillanes a can Zam, festejar que Renault ha guanyat a Ferrari, i no parlem ja de qualsevol patriòtica victòria del Barça, és evident que els 1.500 que emergien en aquest cas no ens han de preocupar gens ni mica. O si?
He dit lumpen, parrac en alemany, utilitzant part del mot lumpenproletariat, amb la que al Manifest comunista es designa els sectors d’obrers sense consciència de classe, i per tant fàcilment manipulables per les classes dominants. Permeteu-me que m’estengui una miqueta sobre aquest tema.
Els creadors de la definició li van donar un sentit altament pejoratiu. Lenin, però, no n’estava d’acord. Amb un plantejament una mica russeaunià, el bon Ilitx deia, més o menys, que el lumpenproletariat no deixava de ser una víctima a la que no sols se li prenia la plusvàlua del seu treball, sinó també la consciència moral i social. Una pel·lícula italiana, vista en aquella època en la que, ai! podíem veure als cinemes d’art i assaig pel·lícules de veritable assaig polític, d’esquerres, presentava una vaga en temps del feixisme, il·legal per tant, en una fàbrica de Torí. Un emigrant, del sud, individu sense consciència de classe, denuncia els organitzadors de la vaga, la qual fracassa. Evidentment, ha de ser escarmentat, però quan un parell de vaguistes van a fer-ho i veuen en les condicions de misèria en les que viu ell, la seva dona i el seu fill, giren cua.
És el plantejament del bon Ilitx que, en confiança, no comparteixo massa. I és per això que m’agrada la traducció del Manifest feta per Pau Cirera en la que l’alemany lumpen el tradueix per púrria: púrria del proletariat. És una bona traducció, i definició.
Són aquells 1.500 la versió contemporània nostre del que un dia va ser púrria del proletariat? Una púrria, però, que a diferència de l’antiga no obeia consignes empresarials per pura misèria, per imperiosa necessitat, sense cap altra perspectiva que la supervivència diària. Penso que, ben al contrari, la gran majoria duien a la butxaca les claus del cotxe o de la moto, i un fotiment de targetes de crèdit. Vist així, aquells manifestants mobilitzats per la promesa d’un alegre viatge gratis a vet a saber quin paradís turístic, és una imatge força preocupant. Al menys pels qui com jo, ens preocupem de si hi ha o no allò que podríem definir com subjecte revolucionari.
I preocupa, perquè estant plenament d’acord amb què sense teoria revolucionària no hi ha revolució, també crec que per molta teoria que hi hagi, sense subjecte revolucionari la teoria és lletra morta. I quan dic revolució i subjecte revolucionari, no em refereixo a la imatge heroica (i possiblement excessivament literària) de les masses avançant cantant La internaciona o La varsovina (aquí Les barricades). En absolut. Em refereixo a gent absolutament normal, però amb consciència de qui és dins de la societat, que en un moment concret és conscient que la seva realitat diària no és que no funcioni malament, sinó que és impossible que funcioni... I té necessitat, i desig nascut de la necessitat, de canviar-la.
Sota aquesta òptica, espero que compartida per una bona part dels receptors d’aquestes cartes, els 1.500 capaços de vendre la seva dignitat (si és que la tenen), per un simple bitllet d’avió, poden ser sumats a d’altres de grups de molt diversa, i aparentment sense cap relació, ubicació en el que podríem dir espectre social. Els qui es manifesten perquè unes obres (possiblement més que discutibles, que no és aquest el cas) els impediran practicar el surf a la Barceloneta, cosa que és per a ells no una diversió tan vàlida, sinó un estil de vida; els qui incansablement, setmana rera setmana, es manifesten a la Vall d’Hebron contra els més dissortats entre els dissortats; els qui no poden tolerar una mesquita al seu barri, mentre suporten amb cristiana resignació qualsevol mena de bar musical amb sorolls de motos, música i baralles; els qui clamen (amb el suport de la senyora Mayol, per cert) pel seu dret democràtic a fer soroll per la nit fins l’hora que els roti; els qui criden histèrics davant les cameres de televsió que els vaguistes que als han impedit sortir aquell dia aquell dia de vacances mereixen ser afusellats, i un llarg etcètera. Amb la qual cosa, ja tenim un iceberg bastant més gran del que seria desitjable.
No siguem, però, catastrofistes, perquè és indubtable que la majoria de la ciutadania funciona de manera correcta, amb disciplina de ramat que quan toca pastar userda es desficia per la userda, quan toca pinso fabricat amb proteïnes de vaques boges, l’encanta el pinso fabricat amb proteïnes de vaques boges, i quan toca merda, se sent d’allò més content menjant merda. Gent absolutament normal, que va cada dia a la feina (si la té), que si es queixa ho fa en veu baixa per tal de no molestar gaire, que acata amb un cert punt de resignada admiració, tot allò que diuen i fan les autoritats pertinents. Gent que té una curiosa, i greu, particularitat que podríem batejar com: síndrome d’entusiasta suport democràtic i complagut a la corrupció més miserable.
De Marbella a Portbou, passant per Collserola i Salardú
Com cas extrem d’aquesta síndrome, tenim Marbella. Tothom, des del temps del Gil —un populista feixista quasi de manual, que era adorat per bona part de la població— sabia què estava passant allà. Tothom, començant pels marbellins. Però per més que quan s’ha destapat el merder, molts hagin sortit al carrer a escridassar i titllar de lladres els detinguts, aquests han estat sent elegits una i altra vegada pels qui veien que allà on havia d’anar un poliesportiu, o un parc, o una plaça pública, s’aixecava un monstre hoteler o un descomunal bloc d’apartaments. I n’estaven molt orgullosos d’això. I de tenir de veïns coneguts mafiosos. I de què alcalde, regidors i tot l’entorn de meuques i bandarres de la casa de barrets que era l’Ajuntament marbellí, sortissin avui a un programa de teleescombraria i demà ballant sevillanes camí del Rocio.
Ara bé, Marbella és un cas singular perquè estava ben clar (menys per a una bona colla de marbellins i per a la Junta d’Andalusia), que feia anys que una banda de delinqüents comuns s’havien emparat de l’Ajuntament, però al llarg de tot la costa meditarrània la cosa no és massa diferent. Menys grotesca, per no massa diferent. I, ja a casa nostra, cal recordar una sèrie de TV3 que presentava amb tot l’orgull d’aquest món —i amb un locutor que recordava l’engolament dels locutors del No-Do quan ensenyaven embassaments i “planes de regadio”— una costa catalana, de Portbou a les Cases d’Alcanar, absolutament destruïda en quan a terres i paisatge, però plena de ports esportius presentats com la gran conquesta de la humanitat. Un continu de construccions, el 70 o el 80 per cent posteriors a 1975, que demostren la manca d’escrúpols d’uns ajuntaments absolutament supeditats als interessos de constructors i immobiliaries. Quan no en mans directament dels constructors-regidors o constructors-parents de regidors.
I ara, amb la costa ja quasi esgotada, la plaga s’ha llançat cap a l’interior, cap el Pirineu. Una nova sèrie documental de TV3 —amb el mateix locutor i el mateix engolament— ja ha obert el camí. Una sèrie que passa ràpidament i sense deturar-se massa per damunt de punts importants del massís, i s’atura minuts i minuts damunt les estacions d’esquí, totes, a banda i banda de la frontera, preparant la propera construcció de grans complexos turístics, allà on el mateix individu ens diu que es respira pau i serenitat.
Un documental que s’està uns pocs segons damunt de les Bulloses, res no diu dels Carlits ni del conjunt de petits llacs que l’envolten, i s’està llargs minuts ensenyant-nos les pistes de Font Romeu o dels Angles (i a la Cerdanya ja s’està en marxa la sistemàtica destrucció de paratges i més paratges) Un documental que s’està llargs minuts damunt Baqueira-Beret ben nevat i ple d’esquiadors, i no mostra el Pla de Beret en el seu màxim moment de bellesa, quan cap el mes de maig, retirada la neu i encara no arribats els ramats, és una immensa catifa de flors. Un documenatl que passa cuita-correns damunt Montgarri, no dóna ni una imatge de l’esplèndida Artiga de Lin, ni mostra de la millor manera possible, des de l’aire, com l’aigua de la glacera de l’Aneto s’escola pel forat d’Aigualluts per sorgir a l’altra banda del massís pels Güells del Jueu. I és que de la Vall d’Aran sols interessen les pistes i l’esplendor immobiliari, que és el veritable negoci de l’esquí... I perdoneu la pataleta.
I uns i altres, Marbella o Salardú, Torrevieja o la destrucció sistemàtica de Collserola, no són pas producte de cap situació de dictadura, sinó d’un perfecte model democràtico-burgès...
No, no m’he oblidat pas ni del obrer barceloní de Valle-Inclan, al que se l’aplicarà la llei de fugues, ni de tota l’altra fauna que no mereixen l’honrós nom de pàries, sinó el de simple, i ves a saber si perillós en un futur no massa llunyà, púrria
Però això, serà en la segona part d’aquesta Tercera carta. |
|
|
