Francesc Font 

Cavalcar damunt d’un tigre és d’allò més segur,

els problemes venen quan baixes.

Dita xinesa

       Els companys ja quasi adults (quan llegeixes als diaris coses que fan “joves de quaranta-cinc anys”, cal pensar que no és fins cap a la seixantena que tot jus si ses comença a ser adult), recordaran aquesta dita xinesa. Pels més joves, diré que va ser molt popular quan la guerra del Vietnam. I encertada. Perquè, efectivament, quan el totpoderós exèrcit USA va haver de baixar del tigre que cavalcava, el problema va ser gros.

       No parlar, però,é de la guerra del Vietnam, ni tampoc de la de l’Iraq, que Déu n’hi do!. Sinó de casa nostra, on molt temo que també s’està cavalcant damunt d’un tigre.

       A la carta anterior (primera part de l’actual), vaig començar parlant d’uns conjunts de gent als que denominava púrria, en el sentit de lumpen, vaig seguir divagant sobre la destrucció de les costes i les amenaces immobiliàries sobre el Pirineu, per acabar demanant-me si hi havia un subjecte revolucionari. La dispersió va ser considerable... i volguda, perquè les societats occidentals no són simples, ni homogènies.

       Comencem, ara, a concretar algunes qüestions. No sense tornar a dir que la trigança en escriure aquesta segona part ha estat deguda, a banda d’algunes qüestions que no venen al cas, bàsicament a problemes tècnics, de l’ordinador vull dir. I ja se sap que quan en el món de la informàtica et fan una neteja, passa que a cada bugada es perd un llençol. La qual cosa m’ha obligat a perdre el temp recuperant dades perdudes. Anem, doncs, per feina.

 

 

       Quan vaig començar a tenir la idea, o la necessitat, de fer aquesta nova tongada de cartes, just justet que havia saltat la qüestió de Marbella. Ja hi havia, però, signes clars que el tema de la corrupció immobiliària començava a preocupar força uns poders institucionals que fins ara havien estat fent la vista grossa (i cobrant els corresponents impostos, plusvàlues, i també algun que altre delme), davant d’aquest i molts altres desgavells semblants. I és que és la veritat pura i dura és que si bé la corrupció immobiliària ha creat un ràpid enriquiment privat, no podem oblidar, ni obviar, que també és un important font de finançament públic.

       I, com era d’esperar, després han anat apareixent nous casos: Cienpozuelos, Torrevieja (o Torrevella), Andratx, Alhaurin, etcètera. Segons El País, són cap a una vintena d’ajuntaments els qui estan en el punt de mira de la Justícia. Ara bé, no cal estar massa informat per saber que aquesta vintena són, simplement, els casos més greus, més bèsties, aquells que ja de cap de les maneres poden amagar-se. Una vintena que acaben fent de pantalla d’alguns centenars, sinó és que milers, de petites corrupcions. Modestes, comparades amb les altres. Gairebé casolanes. Familiars, de vegades en el sentit més literal del terme. Sense cap repercussió més enllà del municipi on es perpetren i els dos o tres veïns, i que són comentades, unes vegades amb resignació i altres amb complaença, i fins i tot amb admiració, a la barra del bar del poble o tot fent sobretaula ben dinat. En sóc testimoni.

       És sens cap dubte, siguin casos grans o siguin petits, un fet preocupant per tots els elements de general corrupció institucional que hi ha al darrere. Tan general, que la notícia ha saltat fronteres i organitzacions internacionals, com l’OCDE, i alguns organismes de l’UE, ja han cridat l’atenció al govern espanyol sobre el perill que representa tot el que està passant. El mateix Putin —i vaja un!— s’ha pogut permetre el luxe de fregar-les-hi per la cara a Zapatero. Ara bé, no em referiré a tot això des d’un punt ètic, hipòcritament ètic, que és com s’està abordant majoritàriament. La meva opinió sobre el capitalisme no ha variat massa, per no dir gens, de la que em vaig formar ja fa algunes desenes d’anys, per tant no m’escandalitzen gens —èticament parlant, altra cosa és que m’emprenyin, i força— les seves accions. Són les pròpies del model quan no hi ha res ni ningú que les freni. Altre és, si més no per a mi, el problema. Anem, per ell.

 

Dades a tenir en compte

       Per començar, en l’economia espanyola s’està donant el cas de què, malgrat l’optimisme oficial, alguna cosa sembla que no acaba de rutllar del tot. Si fem cas d’anàlisis i informacions fetes públiques per part d’entitats gens sospitoses, la tan cantada bonança financera, a banda que deixa fora d’ella un nombre gens menyspreable de ciutadans, té massa forats. En primer lloc, la producció industrial ha baixat força, la qual cosa està duent a què les importacions de béns —tèxtils, industrials i de consum— hagin crescut molt i estiguin per damunt de la mitjana dels països industrialitzats del nostre entorn. En segon lloc, per més que es digui que som la vuitena potència econòmica, el PIB per càpita espanyol —27.266 euros el 2005, i una estimació de 29.266 per al 2006. FMI, setembre 2006— està situat en el nombre 22 del món. I dels països europeus que en el seu moment van formar “els 12”, sols tenim darrere nostre els eterns Grècia i Portugal. No és per plorar, però les coses són les que són.

       A això cal afegir que els salaris segueixen essent baixos —i, digui el que digui l’empresariat, amb un dèbil pes sobre el preu final del producte—, alhora que els espanyols apareixen com els ciutadans més endeutats, i darrerament amb un creixent índex d’impagaments. Endeutament que, a banda del causat per l’habitatge, està també ocasionat per un irracional ús de les targetes de crèdit, ja que són usades no sols per comprar amb uns terminis que després no sempre es poden complir, sinó que està creixent la seva utilització par atorgar-se autominicrèdits de dos-cents o tres-cents euros —castigats amb uns interessos usuraris del 4 per cent mensual: o sigui, el 48 per cent anual!—, mentre no arriba la salvadora paga doble de juliol o desembre, que la cosa s’equilibra... i comença la roda. Això, quan no se cerca la salvació en algunes d’aquestes empreses de crèdits ràpids que, sense cap mena de regulació, creixen com bolets en tardor plujosa. Salaris baixos, pensions encara més baixes, precarietat laboral, creixent endeutament, un ensenyament que no és gratuït es digui el que es digui, ni tan sols en el sector públic perquè aquí està la conya del canvi de llibres a cada nou curs i de les múltiples, i en alguns casos estrambòtiques, activitats extraescolars, una sanitat que obliga molts ciutadans a estar apuntats a una mútua, que no són barates... són coses que sumades estan creant un panorama més aviat fosc.

       No vull fer catastrofisme, no m’agrada fer-ho perquè els comunistes l’hem fet moltes, massa vegades. Més d’acord amb la vella dita de què qui té gana somia amb pa, que no pas fent un intent de copsar i entendre la realitat per així poder actuar sobre ella. Però llegint articles i anàlisis de gent i organismes, d’aquí de fora, gens sospitosos de vel·leïtats esquerranistes, és fàcil copsar que algunes llumetes roges, d’alarma, s’han encès. I el centre d’aquesta alarma és la construcció. Aquesta construcció sobre la que tothom està d’acord que és el gran motor de la nostra economia, alhora que també la causant de possiblement el principal problema de milers de nuclis familiars: monoparentals, pluriparentals o poliparentals, amb un alt endeutament, quasi que de per vida, per unes vivendes que a més de ser les més cares d’Europa en el seu preu original, a través de les hipoteques el preu final ja és francament salvatge.

       I aquí ve no ja la contradicció, sinó un fenomen absolutament inexplicable si l’abordem atenint-nos a la tan cantada per alguns lògica del mercat. Els preus de l’habitatge, ens diuen una i altra vegada, són cars perquè hi ha una doble escassetat: de sòl per a construir i d’habitatges ja construïts. Aquesta explicació és en principi lògica i racional, perquè obeeix a la dura llei de l’oferta i la demanda, llei que sembla que tothom, especialment les seves víctimes, tenim assumida. Per tant, segueix el raonament, la solució a la carestia de l’habitatge, és lliurar més i més sòl, i construir més i més habitatges.

       Però no, aquesta explicació no és ni lògica ni racional sinó un groller sofisma, perquè cap de les dues dades són certes. Per una banda, s’estan lliurant constantment terrenys rústics, terrenys no urbanitzables i fins i tot espais protegits, a la construcció, i per altra, segons l’Instituto Técnico de la Construcción (ITEC) en l’any 2005 es van visar 730.000 projectes d’habitatges, i l’any 2006 els projectes d’habitatges visats han estat 815.000. Més d’un milió i mig d’habitatges en dos anys, per a una població de 42 milions (la majoria dels quals se suposa que ja vivien sota alguna mena de sostre) no té cap explicació. Menys encara quan aquests dies el Col·legi d’Arquitectes ha dit que dels projectes visats a Catalunya el 2006, pràcticament tots estan en fase de construcció.

 

I anem arribant al tigre

       Deixant per a més endavant quina mena d’habitatges s’estan construint, i on, és indiscutible que aquest milió i mig, al que cal sumar altres tipus de construcció, ocupa molta mà d’obra, directa i induïda, i necessita molta inversió prèvia, per la qual cosa, la construció ha de tenir un gran pes en el PIB espanyol. Bastant més que en els països del nostre entorn. I aquest és el veritable cor de la qüestió. Quina és la part del PIB espanyol que ocupa la construcció?

       Les dades que he trobat no són gens clares, possiblement perquè no les he sabut cercar al lloc adequat, però també perquè estan barrejades. Tradicionalment, la construcció, que no deixa de ser un sector auxiliar, al servei d’altres menesters, està, o estava, inclòs en el terciari, o sigui, en aquest estrany amuntegament que inclou el cap d’investigació d’un laboratori farmacèutic, i la dona que li neteja el despatx, l’arquitecte de fama mundial i el nano que li serveix un cafè al bar del costat del seu despatx, Ronaldinho i el porter del club (no Valdés, sinó el que controla les portes del Camp Nou), el Banc de Santander i la paradeta de cacaus i tramussos.

       A la Wikipèdia he trobat que al 2005 els serveis representaven el 68 per cent de l’economia, i la indústria el 28,5. Respecte al nombre de treballadors, la indústria, o sector secundari ocupava el 17’2, els serveis, o terciari, el 65,01, i la construcció el 12,5, o sigui, quasi fregant en nombre d’ocupació la indústria. Curiós que, respecte el nombre d’assalariats, aparegui la construcció com sector propi (sector quaternari, vista la jeia de pinxos de ball de patacada, i el mode d’entendre què és fer negoci, de bona part de la patronal del totxo?).

       Segueixen, doncs, les contradiccions. Actuals i temo que de futur. Les actuals són: un elevat, elevadíssim, nombre de construcció d’habitatges, compatible amb una enorme escassetat de vivendes en el mercat: ¿qui compra, doncs, a qui està dedicat, tot el que s’està construint? I de futur: un sector que ocupa un elevadíssim nombre de mà d’obra directa (més la induïda), però que no té massa futur, en el seu actual volum, si pensem que mentre que els productes agrícoles, o de la indústria, o dels serveis, són d’ús generalitzat i periòdic, i siguin cols, camises, DVD,o maquinària pesada, es desgasten per l’ús o el canvi de costums o modes, i han de ser periòdicament renovats, els productes de la construcció tenen la característica de ser de per vida (i d’aquí les hipoteques a trenta o quaranta anys).

       Però, a més a més, és tracta d’un sector que normalment, i com el cavall d’Àtila, per allà on passa ja no creix mai més l’herba. O sigui, deixa el terreny inútil per un llarg període de temps, si no és que per tota l’eternitat. I és aquí, a banda de qualsevol escarafall ètic, hipòcritament ètic, on volia arribar. Estem cavalcant damunt d’un tigre, que res no ens pot fer mentre puguem anar cavalcant damunt d’ell? Si és així, qui és el valent, o l’inconscient, que descavalca? Explica això que cap govern, ni cap partit, sigui de dretes o esquerres, gosi afrontar el problema de manera oberta? I què pot passar el dia en el que ja no puguem aguantar més i calgui baixar? O que sigui el mateix tigre qui ens descavalqui tot fent una brusca frenada?

       Acabo aquí, per ara. Fins la propera carta, on retrobarem la púrria que podria semblar que he oblidat, i on parlaré dels misteris de Barcelona, no la novel·la, de pintoresc inici, d’Antoni Altadill, sinó de misteriosos misteris constructius dels qui, pel que sembla, ningú, ni a dreta ni esquerra,  vol parlar.