Tres o quatre noves cartes per a qui les vulgui llegir

Francesc Font 

Tercera carta: Cavalcant damunt del tigre? (i 3a part)                                                    

Llegint la carta anterior (en la que usava, com en aquesta, la ingènua estratagema de fer parts perquè, com passa amb les cireres, a mesura que he anat recollint dades, les coses anaven sortint enganxades les unes amb les altres), possiblement que algú s'haurà dit que m'he passat quan parlo de centeners, sinó és que de milers, de petites corrupcions a compte de la construcció. Doncs sí, milers. I si segueixo amb aquest tema no és pas per oportunisme conjuntural —allò "d'ara toca fins la saturació, que demà ja començarem amb un altre tema".

Els qui ja van rebre la primera tongada recordaran, espero, que ara fa ja quasi tres anys, a la Carta setena, ja vaig referir-me a l'afer constructiu que va fer anular les eleccions autonòmiques de la comunitat de Madrid, la qual cosa demostrava que els afers immobiliaris no són de simple corrupció empresarial, sinó que van més enllà i ja fa temps que estan fortament involucrats en l'espai polític. Són en tot cas els altres els qui malgrat que la cosa estava ben clara fa ja prou anys, han començat ara a parlar-ne esverats per les conseqüències que comencen a veure, i témer. I a les que difícilment podran fer front per més voluntat, en el cas que la tinguessin, que ara vulguin posar. 

       Diguem de pas, que d'haver passat a Catalunya el que va passar a Madrid, la senyora Aguirre hauria demanat la dissolució no del parlament català, sinó que de Catalunya, la qual hauria passat a dir-se Comunidad Autonómica de la Región Nordeste de España, o alguna cosa per l'estil. Cosa per altra banda que, entre la indiferència d'uns, la passivitat d'altres, i l'entreguisme dels de més enllà, potser que passarà aviat.

       I dit tot això, val la pena aturar-se una mica en com va començar la cosa, perquè és força interessant, i il·lustratiu.

Fent una mica d'història

       És prou sabut, hauria de ser-ho, que els ajuntaments espanyols són tractats econòmicament amb una gasiveria exagerada —ja voldrien els de la descentralitzada Espanya, tenir la capacitat d'acció que tenen els de la ultracentralitzada França! Dit això, recordem que quan va celebrar-se la bonica cerimònia de la transició, els nous equips municipals es van trobar amb uns pobles i ciutats francament deficitaris en la major part dels serveis públics: clavegueram, enllumenat, conducció d'aigües, carrers, equipaments socials, etcètera. Alguns, fins i tot, amb un seguit d'urbanitzacions construïdes als llocs més inhòspits, sense gairebé accessos, ni carrers, ni aigua corrent, ni etcètera, etcètera. I a més a més clandestines, ja que s'havien construït al marge de les ja per si minses normatives de la dictadura. Si no recordo malament, Vallirana tenia més de deu urbanitzacions d'aquesta mena. ¿Quina era la solució possible per començar a arreglar carrers, clavegueram, etcètera, amb la mísera dotació econòmica que deixava anar la capital del centre?

       Primer que res, va caldre fer un pla urbanístic que legalitzés aquella barbaritat perpetrada entre els propietaris de terrenys pràcticament improductius i l'alcalde franquista de torn —bàsicament contra gent molt senzilla a la que havien enlluernat amb aquella paròdia de la mítica caseta i l'hortet—, passant així els terrenys de les urbanitzacions de sòl rústic a sòl urbanitzable. No era cap mena de corrupció (aquesta havia estat abans), sinó legalitzar una barbaritat trobada, de la que no tenien cap culpa (més aviat n'eren víctimes) els propietaris de les parcel·les edificades de manera il·legal.

       A banda del problema de les urbanitzacions fantasmes, un altre pas, encara dins de la voluntat de fer un servei als interessos generals dels ciutadans, va ser començar a fer dels pobles un lloc mínimament confortable d'acord amb els paràmetres dels del nostre entorn més immediat. Per tant, calia nou enllumenat, asfaltar els carrers, recuperar algun racó històric, construir un poliesportiu, un casal d'avis... O sigui, fer en quatre o cinc anys, deu com a molt, allò que no s'havia fet en quaranta. La solució per a obtenir els diners necessaris era òbvia, i obligada. Requalificar de rústic a edificable unes quantes hectàrees significava recaptar, via permisos d'obres, els diners imprescindibles pel nou clavegueram, el casal d'avis... Això també volia dir feina de manobres i paletes per a la gent del poble, la captació de nous veïns, d'algunes indústries o empreses, o sigui, nous contribuents...

       No tot va ser tan net, és clar, però de manera majoritària es tractava d'una acció obligada per l'absurd sistema de finançament dels ajuntaments, molt més greu encara en els municipis petits i bàsicament agrícoles. Justa per tant. Perquè, a banda d'algunes continuïtats franquistes, que les hi va haver, els inicis del procés no van ser majoritàriament corruptes, sinó fills de la necessitat de cobrir les mil i una mancances, les mil i una barbaritats, trobades pels nous equips municipals, sumat a la manca de pressupost suficient a les necessitats dels pobles.

       Ara bé, s'havia obert allò que als que qui agrada emprar una terminologia amb sentor clàssica en diuen la caixa de Pandora.

Segona etapa

       És tan així que aviat les coses es van tòrcer. Requalificar era aconseguir diners per a fer coses imprescindibles, ben cert, però també fer créixer geomètricament el valor dels terrenys requalificats. Així, algun alcalde, o regidor, espavilat, va comprar, ell o un testaferro, terrenys a preu d'humil bledar que després va fer esdevenir edificable. Altres, més escrupolós, allò que feien era requalificar els terrenys d'un cosí, o un nebot. I no faltaven els qui primer feien una xerrada amb el candidat a ser requalificat, o era el candidat qui feia la xerrada amb l'alcalde, i fàcilment s'arribava a un acord. I també hi havia els qui es giraven d'esquena quan es construïa en un lloc on no es podia fer, i després, quan ja tot estava acabat, hi posava una multa. Amb la qual cosa la il·legalitat quedava automàticament legalitzada.

       I tot seguit, van aparèixer els promotors immobiliaris, en molts casos doblats de constructors, que ja van fer les coses més professionalment, i en molts casos a gran escala. ¿Tenim idea de quants plans urbanístics —que duguin el nom de POUM, sembla una burla a una gent que plena d'esperit revolucionari tan magre ho va passar durant la guerra i després— han estat fets i retocats una i altra vegada sota la direcció de promotors urbanístics? No pocs d'ells esdevinguts també regidors d'urbanisme, la qual cosa és la més gràfica definició de què vol dir allò de posar la guineu a vigilar les gallines.

       I molts d'aquests promotors-constructors, acostumats a usar la corrupció i la coacció com eina d'acció comercial, a tenir una considerable opacitat empresarial i una còmplice tolerància institucional davant els seus mètodes de manca de seguretat en el treball (amb un reguitzell de ferits i morts que no causen alarma social, ni tan sols en els sindicats, els quals es limiten a fer unes prudents queixes quan la cosa és massa grossa), amb mètodes de contractes i subcontractes fins l'infinit, amb sospites d'alguns casos de contactes amb grups mafiosos... És a dir, gent acostumada a pixar-se sobre qualsevol legalitat actual o futura que pugui haver, i que han fet en pocs anys enormes fortunes, ja han penetrant en el món financer, en les grans operacions especulatives i jugades de borsa d'abast internacional, en la compra de les empreses més diverses.

       La cosa és tan bèstia, ha arribat tan lluny, que a Torrelles de Foix un ex alcalde està acusat d'intent d'assassinat del seu successor. Darrere de l'afer hi ha la història d'una urbanització que l'acusat, casualment empresari de materials per a la construcció, volia fer aprovar per l'ajuntament, i que el successor va tombar. I la setmana passada, a Mil·lènium, programa gens sensacionalista, uns dels contertulians recordava que no fa gaire va morir a Madrid l'únic investigador privat que ha estat assassinat a Espanya. I que aquest investigador tenia alguna mena de relació tot just amb els dos individus que van canviar el vot a les eleccions madrilenyes.

       Bé, no cal seguir, perquè d'històries hi ha moltes, i entre els qui reben aquestes cartes ben segur que hi ha que en sabem bastants més de les que jo, simple lector de diaris, i també pertinaç conversador amb gent de tota mena, conec. I a més a més, insisteixo, és un error, pels qui es diguin d'esquerres, plantejar-se tot això des d'un punt de vista ètic, moral, i quedar-se aquí, d'allò més satisfets perquè nosaltres, evidentment, som incorruptes. Encara que de vegades sigui perquè ningú ha perdut el seu valuós temps intentant corrompre'ns.

       El problema és molt més de fons, i molt més greu, perquè darrera de tota aquesta massa de construccions que va fent d'una manera tan irregular, hi ha milions de llocs de feina, directes i induïts. Si la població activa és de cap a vint milions de persones, i la construcció és un 17 per cent, la cosa és prou clara: cap a tres milions i mig de persones, estan ocupats directament en aquest sector. I quants milions més són els indirectes? Encara més. En la darrera valoració sobre la població activa, mes de gener, l'atur s'havia incrementat en la indústria i serveis. Sols la construcció havia incrementat el seu percentatge d'ocupació.

       Aleshores, davant tot això, ¿pot cap govern ficar mà en els desgavells que s'estan fent? ¿Pot frenar, no aturar sinó simplement frenar, els set o vuit camps de golf, voltats d'apartament, com és lògic, projectats pel Pirineu? ¿Les mil i una urbanitzacions que creixen als llocs més insospitats? ¿Investigar què passa amb aquest misteriós milió i mig d'habitatges visats i en construcció, que per altra banda no serveixen perquè hi hagi habitatges disponibles pels ciutadans normals?

       I dit això, ¿és, malgrat la tolerància, o la complicitat, dels poders públics i els seus rodals, la construcció un sector que funcionarà per temps indefinit? ¿Mai s'esgotarà el territori a ocupar? Si és així, el plantejament ètic o moral que jo rebutjo, per inútil, estaria justificat, és clar. Però, si això no pot perpetuar-se de manera indefinida i un dia o altre hi ha un crak en el sector, els resultats poden ser greus. Col·lectivament greus, però això ho deixaré per a la propera carta on, ara sí, hi trobarem la púrria tuneritzada...