Sempre he cregut que es tractava d’un judici superficial, injust i interessat. Però la cosa que sempre m’ha sobtat més és l’oblit de, almenys, un parell de fets que, al meu entendre, van ser decisius. 

S’oblida, no sé si conscientement o inconscientment, que al desembre de 1976 hi va haver un referèndum sobre «un projecte de transició» no pas prou bo, que els partits de l’esquerra parlamentària (és a dir, que després seria parlamentària) van demanar insistentment a la gent una abstenció general, per poder exigir un altre model, i que la població va votar massivament i afirmativament. 

Llavors es va haver de pactar, com es va poder, sobre la base d’allò que la població havia aprovat massivament i democràticament. O no? O és que s’havia d’imposar una altra cosa per la força? Hauria estat bé, això? 

S’oblida que el consens de la Transició es va trencar amb l’Estatut dels Treballadors, en què el bloc UCD-PSOE-UGT va imposar una versió reduïda, amb l’oposició del bloc PCE-PSUC-CCOO. 

Sorprèn en gran manera que sempre que es parla de la Transició es fa referència, sense fallar, als Pactes de la Moncloa. I en canvi mai no s’esmenta l’E dels T. És oblit involuntari? Caldria dir que els P de la M van tenir una transcendència temporal limitada, mentre que l’E dels T encara ens condiciona fortament. 

Mai no he entès la simplificació amb què es tracta aquest tema, i mai no he entès aquests oblits.