Francesc Font

Era de noche, y sin embargo llovia

Nicasi Milà i de la Roca, Los misterios de Barcelona

o Antoni Altadill, Barcelona y sus misterios

      La frase que encapçala aquest primer repicó —rigorosament non sense, i per tant digna del mateix Lewis Carroll—, la vaig sentir força vegades de petit. Es deia, si més no al meu barri, no si plovia de nit, sinó quan es volia deixar palès que una cosa no tenia ni cap ni peus. Més endavant, quan ja menys petit vaig començar a interessar-me per les coses que et fan més savi, però no més ric, vaig llegir a alguna banda que apareix en una novel·la de fulletó (l’equivalent vuitcentista a això que ara en diem culebró), la qual comença tot just amb aquesta genial, per la perfecta, per més que involuntària, descripció, d’una situació grotescament inversemblant: Era de noche, y sin embargo llovía.

     La  novel·la en qüestió, té un títol clarament inspirat en el del fulletó d’Eugene Sue Els misteris de París (1843). Tan inspirat, que es limita a canviar París per Barcelona... Ara bé, el problema és que són dues les novel·les amb un títol semblant. Los misterios de Barcelona, de Nicasi Milà i de la Roca (1844-46), i Barcelona y sus misterios, d’Antoni Altadill (1860). La primera està ambientada en el 1835, quan la crema de convents —us heu fixat que a Catalunya hem tingut tres cremades d’edificis eclesiàstics: 1835, 1909 i 1936, tot un rècord—, i sembla ser que és francament conservadora i enemiga a mort del bàndol progressista, mentre que la segona ho està en els convulsos anys cinquanta, i al contrari que l’anterior és de caràcter francament progressista. Cosa gens estranya, ja que Altadill era de la colla de Serafí Pitarra (abans que aquest fos assassinat per Frederic Soler), el qual el cita (de manera força escatològica, per cert) a Don Jaume el conquistador. 

      Ara bé, com passa que mai no he llegit cap de les dues novel·les, i que a l’hora de fer aquest repicó no he tingut l’humor de fer-ho per tal de comprovar si és veritat que la curiosa frase apareix o no a qualsevol d’elles, matem-ho aquí. I és que en realitat ni vull parlar ni del fulletó barceloní del XIX, ni dels misteris de la Barcelona de la mateixa època, sinó d’un fulletó (o culebrot) mes actual: els misteris de la Barcelona nostra, és a dir, de la d’ara. Aquesta Barcelona, amb un govern municipal teòricament format per allò que musicalment es coneix com un trio o tercet (i en els antics vodevils com menage a trois), però que molt temo que en molts aspectes, a banda d’algunes dissonàncies conjunturals, i ja previstes en la partitura, és un perfecte quintet. Anem-hi, doncs.

Fenòmens paranormals, o massa normals?

      En la Carta Tercera deia que a molts llocs, la requalificació d’algun camp de cols, bosquet o espai protegit, havia servit per construir algun poliesportiu o casal per a la tercera o quarta edat. És a dir, l’alcalde de torn sempre podia, i pot, justificar accions més o menys legals o paral·legals amb allò de què el fi justifica els mitjans. Aleshores, i partint d’aquesta premissa, quan un ajuntament fa requalificacions que algun primmirat podria qualificar d’agiotistes, també és possible que segons i com es miri els beneficiats no siguin uns pocs —com poden malpensar els malpensats— sinó la immensa majoria dels ciutadans. Un cop dit això ja podem parlar d’alguns misteris, actuals, de Barcelona. Misteriosos misteris que no sé si es poden qualificar de paranormals o de massa normals. Començaré per Montjuïc. Per Miramar, concretament.

      Un bon dia, va començar a construir-se al voltant del noucentista edifici de Miramar. Els anys trenta l’edifici havia estat un hotel. Cap despropòsit, per tant, sinó que la ciutat recuperava un espai emblemàtic, van dir-nos (racalcant això d’emblemàtic). I ja posats a la feina, el trio de la música celestial va eliminar un tram de la carretera de Miramar construint, no amb nocturnitat, però sí amb traïdoria, un túnel. Així els cotxes dels barcelonins no molestarien als futurs hostes de l’hotel.

      Tot seguit, i aprofitant la catalèpsia general ciutadana ocasionada pel gran anestesista que presidia la Casa Gran, els dissenyadors de la cosa van suprimir els populars, i modestos, “merenderos”, aquells de pollo a last... que segurament van considerar que estèticament no estaven a l’alçada del nou equipament que s’estava perpretant i ja posats, han privatitzat (no requalificat, naturalment), els jardins que volten l’hotel, etcètera. Per cert, el túnel qui l’ha pagat? L’hotel o...?

      Conyes a banda, el disseny del nou  hotel és francament superferolític. Una enorme massa griso-verdosa on el vell edifici, tan blanquet i menudet, acaba per ser una estranya incrustació. Si fa no fa com aquella finestra modernista que hi ha al carrer Fontanella, enganxada a la paret del Corte Inglès.

      Però, ¿i si fent unes bones gambades anem fins Collserola? La veritat és que la cosa és per plorar. Us heu adonat com ”sin prisas però sin pausas”, que va dir el Suárez, el totxo i el ciment no para d’expandir-se per uns territoris que semblen la finca particular de Nuñez i Navarro? O que amb tota la barra del món es tala un bon tros de bosc per tal, diuen, que Barcelona tingui un parc d’atraccions digne d’aquella Barcelona que l’avi poeta del nét del poeta va dir “la gran encisera”? O que...?

      I podríem seguir amb el misteriós cas de la Dexeus i els seus socis nord-americans ¿o és a l’inrevés?, que privatitzen tot un carrer i fan i desfan (especialment el darrer, al conjunt de la Maternitat? O aquesta sobtada operació de salvació d’El Molino —que va tancar perquè la gent, començant pels qui tant ploren la seva desaparició, no hi anava—, salvació que es deu a la miraculosa intervenció d’algú que construirà una aparatosa baluerna en forma de conjunt d’oficines. I tot el conjunt de construccions fora de normativa tant en aquella ramake de los Angeles, remake d’estar per casa esclar, que és la banda sur de 22@, estrambòtic nom que fa fe fi i no embafa... Es veu que el nostre progressista trio no va tenir els dallonses de mantenir el vell nom d’un barri un dia obrer i revolucionari.

      I què dir d’aquestes mena de pseudobarris fora de normativa, que per la seva pròpia concepció mai no podran ser barris de debò? Que no es limiten a Diagonal Mar i rodals. I ca! Apareixen aquí i allà creant grans plusvàlues. No per a tothom, perquè de vegades salten misterioses informacions. Històries de gent que porta una pila d’anys, de vegades tota la vida, vivint en una casa que té la mala sort d’estar en el pitjor lloc en el moment més inadequat (o hauríem de dir, en el millor lloc però en el pitjor moment), i que són desnonades en pla pel·lícula de terror davant la indiferència, quan no complicitat, institucional. O pitjor encara, sotmeses a un procés d’expropiació perquè la ciutat necessita construir oficines i habitatges de luxe allà on hi ha modestes casetes. Això ja va passar sota la direcció d’Oriol Bohigas quan la Vila Olímpica, i ara està passant aquí i allà. Un exemple. Prop d’on visc ara, Clos es va inventar un futur barri, que durà l’envitricollat nom de la Marina del Prat Vermell.  —això de dir: anem a construir un futur barri, és com si Eduard III hagués dit: anem a començar la Guerra dels Cent Anys. Que ningú es peti de riure sentint-ho, és un clar exemple de la catalèpsia col·lectiva que deia abans.

      Com part, o conseqüència, del projecte, al carrer Negrell s’ha fet expedient d’expropiació de diverses cases —són casetes de planta baixa i un pis. Modestes, però dignes, i  bastant més sòlides que algunes de les construïdes a la Vila Olímpica—, doncs bé, s’ha sabut que una immobiliària, una junta de compensació i l’Ajuntament (un altre trio!), donen a la propietària 72.000 euros (ves i comprat altre pis, i amb el que et sobri, veste’n quinze dies a les Schelles!). Mes dades a La Vanguardia del 15 de febrer d’enguany. I tenim més casos a 22@, al Bon Pastor, al voltant de l’emplaçament dels antiaeris del Carmel...

      I la senyora Mayol, gran defensora d’okupes sempre i quan no okupin el seu xaletet de l’Empordà (ja que aleshores crida els mossos d’esquadra), fent demagògia de progre desfassada... Que aquesta senyora, amb la història que arrossega d’atzagaiades francament impresentables, sigui la representant municipal d’aquesta sopa de lletres que representa l’esquerra municipal més a l’esquerra, em fa dir allò de què algú s’ho hauria de fer mirar pel metge.

El silenci dels anyells

      Ara bé, el més misteriós d’aquestes misterioses històries, és que sobre elles plana un gran silenci. Alguna petita informació, alguna carta d’afectats als diaris, unes fugisseres imatges a algun telediari, una història que t’arriba de tercera mà... Però total silenci institucional. El trio segueix amb la seva música celestial, és natural. I l’oposició ni piula. També és natural. Però tampoc el personal professional de la casa. I és de pensar que la paperassa corre amunt i avall... I que algú, a més dels regidors implicats, la llegeix. 

      Si, com al segle XIX, podríem fer una bona novel·la parlant dels misteris de l’actual Barcelona. Una ciutat en la que no sé si ara pot passar allò de que era de noche y sin embargo llovia, però en la que mentre uns no s’hi mullen, altres sembla com si tinguessin el sostre de cartró

      Ara bé, no siguem masoquistes, aquestes petites enècdotes (anècdotes pels qui es passen la paperassa de despatx en despatx, o pels qui simplement les llegim als diaris i ens emprenyem durant deu minutets, absolutes tragèdies per als qui les patexien), no són privatives del cap i casal, passen aquí i allà, a Valls i a Granollers, a Tremp i a Montcada i Reixac, a Lleida i a Figueres... I la mecànica, amb variants locals, és la mateixa. Incloent el silenci oficial que en molts casos sembla quasi secret de confessió.

PD.

      1. I ja que em parlat de Montjuïc, us explicaré un altre secret. secret paradoxalment a la vista de qui vulgui mirar. Mentre es fa la gran propaganda pre electoral sobre la recuperació del recinte, resulta que segons una fota apareguda a La Marina (març 2007) els manadors que manen s’han carregat tres o quatre trossos de la muralla del camí cobert (la muralla exterior), i han construït unas grans blocs de ciment. Sort que és patrimoni ciutadà ja recuperat!  No serà el nostre nou alcalde un veritable hereu escampa?

      2. I si a la Casa Gran hi hagués una mínima voluntad de defensar els ciutadans als qui els cau una immobiliària al damunt, sols han de fer que cercar als diaris els anuncis d’aquells que compren, o venen, edificis amb llogaters, i començar a vigilar. Mireu si és fácil…