Antoni Ferret 

El dia 4 de maig, dins el marc de la campanya de Soles no podem, la Plataforma Horta-Carmel-Guinardó / Un altre món és possible va organitzar una xerrada-debat sobre el tema «La ciutat per als ciutadans», per part d’Eduard Moreno. Entre moltes coses interessants que ens va dir, voldria exposar la següent. 

El preu del sòl és el factor principal de l’encariment de l’habitatge. Tenim la dada que, de 1998 a 2003, els costos de construcció van augmentar un 20 %, mentre que el cost del sòl ho va fer un 120 %.   

Ara bé: els ajuntaments tenen tres recursos per intervenir en el preu del sòl:

1)  Han de destinar un 5 per 100 del seu pressupost a la compra de sòl.

2)  En cada promoció d’habitatge que es fa, és obligatori cedir a l’Ajuntament un 10 per 100 del sòl de la promoció. (La llei del dret a l’habitatge, actualment en procés legislatiu, ho augmentaria a un 30 per 100.)

3)  Els ajuntaments poden expropiar.

Així, l’administració municipal pot pressionar el preu del sòl a la baixa, al mateix temps que pot destinar sòl a promocions d’habitatge protegit.  

Però, pel que fa a l’Ajuntament de Barcelona, aquest falla en totes tres coses:

1)  La destinació del 5 per 100 del pressupost a la compra de sòl no es compleix.

2)  El 10 per 100 de sòl de la cessió de les promocions se’l ven.

3)  Quan expropia, paga l’expropiació a 82.000 pessetes el metre quadrat i el ven a un milió de pessetes.

O sigui, en comptes d’utilitzar el seu sòl per pressionar els preus a la baixa i per destinar-lo a la promoció d’habitage protegit, més aviat hi especula.