Secretaria de Comunicació PSUC viu 

Més soroll entorn d’IU, en aquest cas al País Valencià. Però amb lamentables elements nous, després de l'anunci de la creació d'Iniciativa del Poble Valencià, a partir del corrent Esquerra i País, el qual ha decidit no debatre més. Iniciativa per Catalunya, que prou feina hauria de tenir amb la seva personal tasca de govern a la Generalitat i a Barcelona, gens diferenciada de la gestió del PSC, ha decidit d’immiscir-se en la política valenciana. I ho ha fet en nom de la seva particular lluita contra l’“ortodòxia” comunista. Què està dient, amb això, la cúpula “eco socialista” (qüestionada en la seva actuació pels mateixos Verds, que l’han abandonada, raó per la qual creiem impropi seguir afegint la V a les seves sigles): que Gregori López Raimundo està “acabat”? Que la Maria Salvo o la Neus Català estaven “equivocades”? Que el PSUC, millor que estigui “mort”, que el PCE fa ferum a “naftalina” i que IU molesta menys amb “2 diputats que amb 22”? Semblaria que sí. 

IC té greus mancances en quant a força militant, organització i oratòria. Resulta normal quan s'abandonen les idees i s'escull únicament la via del despatx més asèptic, per viure d'esquenes a una realitat massa complexa i inquietant. “Ser de dretes és tenir por del que és real”, deia la filòsofa marxista Simone de Beauvoir. Com els conservadors, els dirigents d'IC no connecten, ni mínimament, amb el carrer, ni amb les festes o les preocupacions del poble, com si li tinguessin por. No se'ls veu mai voltats de joves activistes, ni els seus diputats s'atreveixen a mostrar mai cap símbol republicà en el Parlament. Tenen poder institucional i creuen que prescindint de les bones idees i dels bons militants es pot anar lluny. Així, entestats a desfer-se de la militància comunista, han decidit ara baixar cap al sud per dir com ha de ser EUPV, formació sobre la qual pretenen influir. 

Aquells que imposen que es deixi de cantar “La Internacional” en els actes d'algunes ciutats on la coalició governa estan planejant, des del carrer Ciutat, la desarticulació del renaixent, per bé que modest, moviment comunista valencià, veritablement crític. L'escissió Esquerra i País està lluitant per imposar la destitució de la Glòria Marcos com a síndica del grup parlamentari del Compromís a les Corts Valencianes, una candidata escollida democràticament.

El grup Compromís pel País Valencià, com s'ha vist, no podia funcionar. Perquè, al final, ha estat un instrument amb el qual el Bloc –pròxim, ideològicament, a CiU– ha fet pinya amb EiP per convertir un grup que tenia 7 diputats en un festival d'enfrontaments que, al cap i a la fi, beneficien al decadent, gris i conspirador Partit Socialista del País Valencià i tranquil·litzen un PP que ara no tindrà oposició veritable, oposició que incideixi en el model econòmic i la corrupció moral que tracta d'adormir la societat valenciana, un dels bressols històrics del republicanisme.

L'esperança per al País Valencià està en el treball –que farà soroll, però del bo– que desenvoluparan –si les deixen– les dues diputades comunistes i un tercer independent, que han estat –ells sí– ideològicament perseguits per l'ortodòxia anticomunista –aquesta tristament real i obsessiva– d'IC, que vol crear un partit similar al seu en aquelles terres. Però IC és fruït d'unes condicions pròpies de Catalunya, que no toca exportar artificialment al País Valencià. Desitgem molta sort a la jove diputada Marina Albiol, de brillant oratòria i idees més que interessants, així com a la companya Glòria Marcos, víctima d'una sospitosa maniobra interna. El Partit Comunista del País Valencià és viu i això és el que preocupa a alguns que han decidit no sortir-se –ni deixar que d’altres ho facin– de la lògica d’un sistema que anomenen democràcia i no és més que una plutocràcia coronada.

Però, més enllà de l’àmbit d’EUPV, cal no perdre de vista que aquesta actuació d’IC i els seus aliats al si d’IU s’insereix en tota una estratègia global de reconversió d’IU en aquella atrotinada “confederació d’esquerres perifèriques” somiada fa temps per l’actual síndic de greuges de Catalunya i antic secretari general (i enterrador) del PSUC, Rafael Ribó. Si anem sumant els processos que han dut a l’aparició d’IC, de l’Ezker Batua de Madrazo, de la recent Izquierda Asturiana i de la recentíssima “IPV”, veiem com es va configurant aquest projecte, totalment compatible amb el sistema socio polític imperant, en detriment del projecte original d’IU, que tanta agressivitat va concitar fa anys entre els defensors d’aquest sistema, particularment entre aquells que volen ocupar en solitari l’espai de l’esquerra però que volen, al mateix temps, que sigui una esquerra domesticada i submisa, que actuï, en definitiva, com a “mà esquerra” de la burgesia, encarregada de subministrar al poble el placebo que, lluny de curar la greu malaltia social del capitalisme, es limiti a fer subjectivament tolerables els seus símptomes.