Editorial de Nou Treball Número 78

Amb motiu de les darreres eleccions autonòmiques catalanes ja vam posar l'accent en el fort percentatge d'abstenció, que vam interpretar, des del sentit comú més elemental, com una prova del rebuig d'una part important de l'electorat envers la manca d'alternatives reals oferides per les diferents forces polítiques en presència. Doncs bé, la història es repeteix. I ho fa en un àmbit en què la distància entre els càrrecs sotmesos a elecció i els electors és la més curta de tot el marc institucional: les eleccions municipals. Hom podria esperar, per tant, que el grau d'abstenció es reduís significativament. Però no ha estat així, ans al contrari. 

Resulta patètica, per no dir ofensiva a la intel·ligència, la insinuació del president de la Generalitat, José Montilla, en el sentit que l'abstenció tradueix precisament un elevat grau de satisfacció de l'electorat amb la gestió dels seus representants, raó per la qual no veu la necessitat d'anar a votar o, dit clar i català: no hi va perquè "ja li està bé així". En tot contingent abstencionista hi ha sempre, és cert, un percentatge de persones que responen a aquesta actitud conformista. Però estem parlant justament d'unes eleccions en les quals el nombre de vots en blanc ha batut marques històriques: 90.000 a tot Catalunya, un 4%, aproximadament. Qui pot sostenir, sense que li caigui la cara de vergonya, que el vot en blanc denota un "elevat grau de satisfacció" del públic?

Pot perfectament el Govern de la Generalitat estalviar-se (millor dit: estalviar-nos) el cost d'un projectat estudi de les causes de l'abstenció a Catalunya, segons va anunciar el conseller Joan Saura. Només cal mirar l'evolució dels resultats al llarg dels darrers quatre anys i posar-la en paral·lel, d'una banda, amb l'evolució dels programes(?) electorals de les forces polítiques dominants i, d'altra banda, amb la realitat social dels nostres pobles i ciutats (amb l'increment de la precarietat laboral, l'augment demencial del cost de l'habitatge, la degradació general dels serveis públics bàsics, etc.) per veure immediatament quines són les causes de l'abstencionisme creixent.

En aquesta evolució del comportament dels electors hi ha una dada la significació de la qual és d'una obvietat aclaparadora, però que tothom sembla haver oblidat: a les eleccions generals del 14 de març del 2004 el nivell d'abstenció va experimentar una davallada impressionant. Explicació? Òbvia (i clarament reconeguda, a la seva manera, pel partit que va perdre el govern): la tensió política del moment i la consciència que era possible i necessari un canvi va fer aflorar uns dos milions de vots des del fons de l'abstenció.

És a dir, que la gent vota quan veu possibilitats que el seu vot serveixi per a alguna cosa. Si no és així, es queda a casa (o se'n va de "camp i platja") O bé (i aquí rau, paradoxalment, l'esperança que aquest fenomen no sigui irreversible) decideix molestar-se a anar a votar… en blanc. És a dir, a practicar l'abstenció com a protesta contra el règim d'abstinència de millores reals a què ens té sotmesos el poder (volem dir el poder real, és a dir, el capital) a través d'uns polítics curts de mires que només pensen a assegurar-se la permanència en llur trist paper de comparses.

Però com sempre fins ara, els grans partits continuaran immutables llur marxa cap al buidament sense fi de la democràcia. Tot això amb l'inestimable complement d'una política basca sectària que deixa sense representació política milers de ciutadans gràcies a una llei de partits que horripilaria qualsevol jurista lliberal de dretes i que consisteix bàsicament a fer responsables organitzacions polítiques senceres, al marge del què diguin llurs estatuts, del comportament d'alguns de llurs membres. Sense que aquest judici nostre sigui cap aval per a l'estratègia criminal d'ETA, tot partint de la base que aspiracions polítiques com les seves (un major grau de sobirania d'un poble que no es pot dir que estigui terriblement oprimit…) queden llunyíssim del què la tradició il·lustrada (de la qual forma part també la marxista) consideraria justificació legítima d'una lluita armada. D'altra banda, el govern espanyol continua endavant en la seva via penitencial per tal de fer-se perdonar pels Estats Units el "pecat" d'haver retirat les tropes de l'Iraq. De manera que manté la missió "militar-humanitària" a l'Afganistan (amb creixent hostilitat per part de la població afganesa), s'entesta a negar el seu coneixement del pas d'avions dels segrestadors de la CIA per aeroports espanyols (malgrat les proves irrefutables exposades per dos exhaustius informes internacionals) i fa pinya amb els Estats Units i els seus acòlits europeus davant del conflicte palestí, recolzant incondicionalment la desprestigiada facció d'Al-Fatah contra els legítims guanyadors de les darreres eleccions, els islamistes de Hamàs, amb un inqualificable bloqueig de les transaccions ide l'ajut als territoris ocupats, cosa que ha portat, en últim terme, a l'actual guerra civil entre faccions.