PSUC viu 12 d'agost de 2007

El PSUC-viu sentim la mort de Lluís Maria Xirinacs com una molt significativa pèrdua pel patrimoni polític i cultural de Catalunya, i en especial per l’esquerra a Catalunya. I ens sabria greu que la consideració de la seva figura i el que ha aportat quedés reduït a la proposta política de l’independentisme que és el que amb més insistència es ressalta aquests díes.

Xirinacs fou una persona atípica en gairebé totes les facetes:

Polític atípic però realment polític. Capdavanter de la lluita contra el franquisme, detingut repetides vegades, impulsor de l’Assemblea de Catalunya, el Senador que que ha rebut més vots en democràcia, impulsor també d’innombrables iniciatives de revolta política contra el sistema, la darrera de les quals fou la campanya “Jo em planto”, l’any 2000.  

Independentista atípic, però independentista. La independència de les nacions no era per ell un principi-primer, sinó una conseqüència de principis per ell més fonamentals, com el dret a la llibertat, la lluita contra l’opressor i de retruc estar, sempre, a favor de l’oprimit. Òbviament sabia que la sobirania política, si no inclou, p.ex., la sobirania econòmica és ineficaç. Per això la sobirania exigeix, deia, el canvi de regles de joc dels organismes que regeixen l’economia mundial. 

Pacisfista atípic, però pacifista. Les llargues vagues de fam, les famoses sentades davant la presó, l’impuls a la objecció de consciència contra el servei militar, el seguiment de la doctrina Gandhi etc el van fer referent del pacifisme a Catalunya. Les seves paraules de comprensió amb ETA van ser interessadament malinterpretades. Va dir, senzillament, que la violència dels grossos (Estat) és més condemnable que la violència dels petits.  

Intel.lectual atípic, però intel.lectual. Biòleg, filòsof, teòleg, sociòleg, amb més de quinze llibres publicats, treballava últimament en una mena de “Construcció universal de la ciència” en la que biologia, desenvolupament humà, processos econòmics, epiritualitat etc. confluien en una unitària visió del món. Pero alhora, intel.lectual que mai va deixar el carrer, que s’alimentava de la vida i del contacte amb els moviments. 

Religiós atípic, però profundament religiós. Probablement la recerca del trascendent era la raó profunda de la seva personalitat. Sacerdot catòlic, profund coneixedor de la bíblia i de la història de les religions, sobretot de les orientals. La profunditat d’aquesta dimensió el va fer probablement del tot lliure davant de les Institucions religioses i les normes de les institucions.

Personatge atípic i per això mateix incòmode. 

Lamentem profundament la seva pèrdua. Cap país hauria de poder deixar passar desapercebuts personatges així. Catalunya menys que cap.  

Des d’aquesta petita nota li retem el nostre més sentit homentage.