Francesc Font, 18 de setembre

Vuitena carta:  una mica llarga. Ho sento

No s’ha de dir als explotats que estan explotats,
sinó explicar els mecanismes d’explotació.

Karl Marx (citat de memòria)

Amics i amigues:  

      Dins del to col·loquial, planer, propi d’uns escrits que no pretenen ser cap altra cosa que simples cartes dirigides majoritàriament a una gent amb la que, si bé no sempre en el mateix rengle, sí en la mateixa banda de la barricada, he compartit —i espero seguir compartint ara mateix—, il·lusions i esperances  (i també, esclar, algunes enrabiades davant la persistent, i per tant emprenyadora, realitat), us diré que la llarga aturada, de més de tres mesos, ha estat motivada per una força intens d’atac de mandra. De cansament. De plantejar-me si, al capdavall, aquestes cartes tenien sentit. Si els temes, les qüestions que em preocupen, preocupen també algú altre dels receptors, no la majoria, sinó simplement algú altre. Interessar i preocupar de manera que s’encetés un diàleg, un debat.

      Cal dir que dues o tres d’elles han estat publicades a Nou treball, (gracies, Miguel), i també que hi ha hagut algun correu... de gent jove a la que algunes de les coses que dic, i sobre tot des de l’angle, el punt de partença que les dic, els sonen a estranyes elucubracions que poc tenen a veure amb la seva realitat. Amb allò que ells pensen que és la seva realitat. Ara bé, tot just per això, són correus força interessants i, en certa manera, alliçonadors que guardo per a fer un comentari final.

      Però jo parlo no de comentaris aïllats, sinó que d’un debat. Incloent el desacord, naturalment. Perquè la, per a mi, gran tragèdia d’allò que va ser en el seu moment la gran esperança de la humanitat —parlo del comunisme en el sentit ample i global del terme, incloent el llibertari—, d’allò que va ser un moviment que ja molt abans de 1917, i encara més, moltíssim més, després de la Revolució d’Octubre, va comptar en els seus simpatitzants i militants, no sols milions d’obrers, sinó que també una impressionant plèiade d’intel·lectuals, d’artistes, de pensadors, que aspiraven, i estaven disposats a lluitar, i lluitaven, per un món millor. No simplement més just, sinó diferent.

      Noms molts dels quals encara formen part de la millor de part del segle XIX i del XX. Dissortadament, però, en algun moment es va teoritzar, amb el suport de fusells i sicaris, que qualsevol dubte era el primer pas en el camí de la traïció (calia per tant fer tornar al pobre esgarriat al camí de la veritat i la salvació), que l’opinió distinta era un pecat (calia castigar el pecador amb dura penitència), i que la dissensió era un sacrilegi (i pel sacríleg no hi havia res més que el foc de l’infern). Amb la qual cosa, els qui tenien per costum pensar amb el seu cervell, es van cansar, uns, ho van passar molt magre, altres, i van ser massa els qui van acabar desapareixent. Físicament. El resultat final, el tenim ben clar davant nostre1

      Segueixo. És així com, quan ja tenia enllestida la vuitena carta, a mitjans de juny! que vaig començar a demanar-me: estaré, coses de l’edat, vivint fora de la realitat? Sóc presoner d’unes inquietuds, d’un passat, que res ja no té a veure amb el present, ni tan sols com passat de l’actual present? Tindrà raó Francis Fukuyama i la història ja s’ha acabat?

      I això darrer, curiosament, vaig pensar-ho tot just quan Fukuyama acabava de confessar que la seva famosa tesi no és ben be seva, perquè en realitat s’havia inspirat en Alexander Kojève (1902-1968), un filòsof franco rus que cap els anys trenta era entusiasta stalinista, i que el 45 va esdevenir no menys entusiasta partidari de la democràcia liberal. Més encara, Fukuyama ha dit, ara, que l’article publicat el 1989 —any en el que, gens casualment, es commemorava el bicentanari de la Revolució Francesa... i s’havia `produït la caiguda del mur de Berlín—, ha estat mal entès, ja que ell no havia parlat exactament del final de la història. Alguns escèptics han sospitat que més que un atac d’honradesa intel·lectual, les sorprenents puntualitzacions de Fukuyama es deuen a l’esclatant èxit nord-americà imposant a Iraq o Afganistan la democràcia liberal i democràtica a cops de bomba. O sigui, que iniciava una prudent retirada de distribuïdor i popularitzdor d’ideologia neocon. És possible. Ara bé, paradoxalment, jo començo a pensar que poder que en certa manera Fukuyama, o Kojève, tingui raó. Que sí, que s’estigui arribant al final de la història. Més exactament, al final d’una de les diverses històries que ha conegut, i coneix, la humanitat... I m’he decidit a tornar a trametre cartes per a aquells que les vulguin llegir.

      I també m’he decidit a fer-ho, perquè en aquest breu període de tres mesos s’ha produït un seguit de fets —alguns dels quals, i perdoneu la immodèstia— ja he vingut dient que estaven en l’horitzó, però que pel que sembla, han agafat amb els pixats al ventre molta gent. No gent normal del carrer, cosa lògica, sinó gent que passa per estar força ben assabentada de tot —sovint ens donen profundes lliçons de com va el món mundial i la seva global economia globalitzaada. Gent que té l’obligació d’estar ben assabentada no sols del que està passant, sinó del que ja no hi ha cap dubte que és més que probable que passi, ja que se’ls paga, i força bé, per tal que siguin capaços de posar remeis (no “apanyos”, i menys encara excuses de mal pagador) abans que comencin de debò els problemes no perquè ens llencin dia rere dia un fotiment de mentides que en sentir-les, i us ho dic de debò, em sento insultat. I no parlo sols dels polítics de la dreta... en el soposat que els altres siguin d’esquerres.       

 

Algunes repostes a les preguntes

      Per exemple, en una de les darreres cartes em demanava que quin percentatge del nostre esplendorós PIB —aquell que segons Zapatero estava a punt d’igualar l’alemany, i que ara ja està encapçalant la Champions Ligue dels pibes mundials—,  pertanyia al totxo i rodals. I per tant quina part d’ell se’n ressentiria si hi havia una més que previsible crisi del sector immobiliari. Immediatament, el senyor Solbes em va assegurar, molt seriosament, que la nostra economia és tan superferolíticament sòlida, que no ha ha déu que l’aturi... Però vet aquí que el 9 d’agost, una entitat financera tan seriosa com el Commerzbank, va i diu que per causa de, entre altres coses, d’una crisi del totxo, preveia que l’any vinent el nostre PIB no creixerà més enllà de l’1,5 per cent. Després, el senyor Solbes diu, el 7 de setembre, que sí, que la cosa està una mica xunga, per després de després rectificar i dir que la situació espanyola, a diferència de la japonesa i l’italiana, que es preveu no arribaran al 2 per cent, és boníssima, i manté allò del 3,3, com a mínim, de creixement. És veritat que l’Ibex ja començava a oscil·lar, s’incrementava l’atur i la despesa privada s’estava encongint a mesura que s’encongia el poder adquisitiu dels salaris. Quines coses, oi?

      Diguem de pas, dos  fets curiosos, i simptomàtics, de com funciona aquests pintoresc món de les altes finances:

      1. Set dies després d’haver dit que el creixement del PIB espanyol seria més aviat magre, va començar a petar la bombolla hipotecària USA... i el Commerzbank és un dels qui s’ha enganxat els dits.

      2. Per la mateixa causa, malgrat el fotiment de grans i sabiassos economistes que expliquen i ensenyen economia a les seves aules, la Universitat de Harvard perdia en poques hores més de 700 milions de dòlars. Invertits en allò que als EU es coneix com productes derivats. Dels crèdits subprime.

      I si els casos de grans entitats que han perdut calers sumen alguns centenars, el de particulars que han vist fondres bona part dels seus estalvis, sumen milions. Fa ja alguns anys vaig gosar dir que l’economia era una ciència esotèrica, situada entre la Meteorologia, ciència no exacta, però que pot explicar de manera coherent els seus errors, i l’Astrologia, cúmul de supersticions basades en apreciacions errònies de fenòmens arbitraris que no hi ha déu que pugui explicar tant si s’encerta con si no. Opinió que si no recordo malament no va fer massa gràcia a l’Àngels Martínez Castells.

 

Crònica d’una inesperada crisi fa temps anunciada

      Segueixo. També vaig escriure, en altra de les cartes, que en aquests moments no és previsible una crisi que porti a alguna mena de crac tipus 1929. Però que malgrat que el sistema n’ha aprés molt, i per tant és capaç de preveure les coses a temps i posar tallafocs més o menys efectius, una de les característiques de les crisis imprevisibles és que no s’hi poden preveure. En aquest cas, què hi farem, el fotut, però, és quan la crisi fa temps que ja està anunciada.

      I en aquest moment hi ha una de bona, però habitual, la que toca cada decenni. Una crisi que a fi de conjurar-la obliga els bancs centrals a abocar milers i milers de milions que tapin els forats que s’hi van creant un darrere l’altre. Milions que, per una banda, se substrauen d’inversions, o fons de reserva, de caire social, i que per altra permeten seguir amb l’alegre especulació, ja que pel que es va dir al programa Els diners de TV3 (poc sospitós de ser massa esquerrà), els diners prestats a baix interès serviran per parar el cop, tapar forats... i seguir prestant-lo al preu que marca el mercat. El seu mercat. Perquè passa, que una de les característiques de l’economia liberal és que clama dramàticament contra qualsevol mena d’intent de controlar el lliure moviment de capitals en la recerca del màxim benefici privat, que és el que crea riquesa pels qui ja són rics, però després exigeix que l’estat tapi amb diners públics els forats creats per l’incontrolat desig de beneficis de l’economia privada.

      Una breu recapitulació dels fets, ens diu que va ser cap inicis dels noranta que, inicialment a Florida, alguns petits bancs van començar a concedir hipoteques a gent sense solvència, amb treballs precaris (com al capdavall són tots els USA), i fins i tot amb episodis financers gens presentables. Gent a la que els bancs seriosos no els deixaven ni entrar a demanar canvi d’un bitllet de vint per dos de deu. L’estratègia dels qui era veien com força interessants aquests clients era senzilla. Gràcies a uns baixos tipus d’interès, s’havia iniciat un petit bum immobiliari, i els preus anaven cap amunt d’allò més alegrement. Concedir una hipoteca a un tipus de client no massa recomanable d’acord amb els requisits que exigien els bancs seriosos tenia una utilitat immediata i dos possibles resultats igual de beneficiosos. I també una conseqüència lògica.

      La conseqüència lògica va ser l’increment de demanada, i per tant l’increment any rera any dels preus.

      La utilitat immediata era que l’entitat prestadora, adquiria diners a interès baix, posem que x, i el prestava al client poc presentable a, possem que xx. Amb moltes facilitats d’entrada, això sí, però xx al final de la cosa. Com que es tractava d’un prèstec hipotecari, o sigui sobre una cosa sòlida i difícilment transportable, l’operació tenia tota mena de garanties, tant per a l’entitat prestadora al client dubtós com per a l’entitat prestadora dels diners per prestar. No sé si m’explico.

      I els possibles resultats eren: a) qui feia l’hipoteca feia també front als pagaments dels terminis, resultat: final feliç per tant per a tothom. b) qui feia l’hipoteca no feia front als pagaments. Se’l portava a judici, qua als USA són ràpids, se’l desnonava i el banc adquiria a baix preu un immoble que, gràcies a la bombolla havia incrementat, i força, el preu original. Un documental emès ja fa mesos per la TV3 a 30 minuts, explicava clarament tot això.

      Naturalment, la facilitat d’aconseguir préstecs sobre immobles va dur la gent normal a poder accedir a la propietat de la seva casa, els més llestos a invertir en immobles per tal d’especular, comprar sobre plànol i vendre un parell d’anys després, amb la casa ja acabada, amb un bon increment del preu original i tradpassant la resta de l’hipoteca al nou comprador, i als més imbècils a finançar-se mil i una imbecil·litats.

      La cosa es va disparar més enllà de Califòrnia, aviat els bancs seriosos van veure el negoci, i van entrar en ell. En molts casos creant entitats dedicades exclusivament al món immobiliari, o sigui, xiringuitos financers, aconseguint així una constant i imparable sobrevaloració dels immobles, construïts i de futur, i derivant les hipoteques com garantia de fons d’inversió, de pensions, per obtenir crèdits d’altres entitats, etcètera... fins que els impagaments van començar a incrementar-se i el mercat real va començar a quedar inundat d’immobles, que ara baixavem de preu setmana rera setmana. Amb la conseqüència del crac d’agost.

      Doncs bé, i cal insistir, que el bum immobiliari era una bombolla que havia de petar més aviat que tard, se sabia. Com ho mostra que fa tres quatre anys alguns membres del Congrés, preocupats pel que estava passant, van convocar Alan Greenpan, aleshores president de la Reserva Federal. La intervenció d’aquest és digna d’un manual de cinisme: va dir que era convenient mantenir l’opacitat del mercat dels productes derivats, perquè “no sabem massa bé que passa allà dins, per la qual cosa és millor no mirar, no tocar res”. Però el mateix individu, deia a final de l’any passat, quan ja no era president de la Reserva Federal, que tot apuntava cap a una recessió que tindria el mateix abast que les del 1987 i l9982

      I el més de febrer d’enguany, el Financial Times, ja anunciava un possible crac. I a l’abril, Henry Paulson, secretari del Tresor dels USA, deia que: “el mercat immobiliari estava a punt de tocar fons ja que s’està desintegrant”. I el maig i el juny diversos bancs “seriosos”, entre ells algun suïs com l’UBS, clausuraven xiringuitos, o filials, financers dedicats als “productes derivats”. Que a l’agost la cosa hagi saltat, no hauria d’haver estat cap sorpresa.

 

I aquí ¿passa alguna cosa?

      Ara bé, mentre que tot això es coia pel món financer exterior, aquí, tots calladets. Començant per l’esquerra oficial, pseudoficial i paraoficial, massa ocupada en coses més importants. La revista electrònica sinpermiso, que setmanalment tramet articles provinents d’arreu del món, la majoria dels quals es dediquen a explicar que l’imperi és imperial, o que l’imperialisme és imperialista, i altra bona part a exaltar alguns populismes americans que a mi personalment em posen els pels de punta,  no recordo que hagi dit res sobre el tema fins que no ha esclatat la bombolla. Aleshores sí, ja duen sis o set  articles (tots sobre els USA, res sobre Espanya). Algun tan pintoresc com el d’una periodista que dóna l’alternativa popular de fer assegudes a Whashington amb pancartes de lluents colors (¡). Sols Joseph Halevi, professor d’economia a les universitats de Sydeny i Grenoble, ha deixat les coses clares: Tot el que està passan, diu:

“no és, una “aberració” respecte del funcionament normal del capitalisme. Ben al contrari, és la seva forma més actual. És per això que els bancs centrals es veuen obligats a abandonar tota pretensió d’independència i a convalidar, aportant ilimitadament diners, les accions d’aquest capital que es menja el futur”

i quan ja estava corregint les maleïdes hac i les sempre entremaliades comes, la cosa es complica una mica més. La pesta hipotecària salta l’Atlàntic i ataca un banc anglès3 (amb escenes de dipositaris dignes del corralito argentí). I, naturalment, el govern i el Banc d’Anglaterra han tingut que anar corrents, amb una pila de milions de lliures sota el braç, a solucionar la manca de liquiditat. La part bona d’aquesta història és que pels que ja fa anys no tenim massa motius per riure, veure els tòpicament flemàtics anglesos actuar com els tòpicament extravertits argentins, no deixa de tenir la seva gràcia.

      Ara bé, torno a dir, a casa nostra, tot és una bassa d’oli. Estic parlant no de les boniques declaracions de Zapatero, Botín i Solbes (això sí que és un contuberni!), sinó de la nostra esquerra. Silenci, silenci total. Cap crit d’atenció al Parlament, cap intenció de posar els problemes, imira que n’hi ha, damunt la taula. Cap intent d’intentar entendre què cony està passant. Per curiositat, quasi diria que per masoquisme, he mirat per internet els butlletins oficials del PCC, ICV i EUiA. Desolador. També he mirat una mena de bloc de l’Àngels Martínex Castells, i cap mena d’anàlisi, ni de simple comentari, sobre allò que ha començat a passar als USA, i el que comença a passar aquí. I ho lamento perquè amb l’Àngels hi havia una certa sintonia (excepte amb l’antieuropeísme folkloritzant).

 

Preguntes

      I és per tot això que m’he tret la mandra del damunt, i malgrat un emprenyador atac de ciàtica que hem fa veure les estrelles, he decidit tornar a l’atac i acabar les dues, o tres, cartes que restaven (aquesta no compta). No per donar respostes abans de fer-se les preguntes, que és el mètode equivocat, sinó per plantejar preguntes per tal de veure si hi ha possibilitat d’alguna resposta. Vet aquí algunes:

      Com és que gent que se’n diu d’esquerres, amb capacitat professional més que sobrada, i possibilitats d’accés a dades molt superiors a les que puc tenir jo, no s’ha plantejat què està passant amb tots aquests xiringuitos dedicats a fusionar deutes? Qui hi ha darrre d’ells? On col·loquen el paper que van acumulant? També són creadors de “productes derivats”? Si peten, que passarà amb els infeliços que estan a ells lligats?

      Com és que, i partint d’allò que va escriure Marx, i que encapçala aquesta carta, no hi ha ningú, començant pels qui ara toquen poder i proclamen mantenir segons quines idees, que comenci a explicar algunes coses? Començant per quin efecte tenen tots aquests tripijocs econòmics sobre les simples inversions basades en una bossa de diferents valors que assegura, diuen, una rendibilitat continuada i sense riscos? I als fons privats de pensions? Quanta gent, quants centenars de milers poden quedar amb el cul a l’aire?

      Començar a explicar de manera clara i entenedora tots aquests mecanismes d’espoliació, seria molt més revolucionari —i dic revolucionari!—, que tots aquests càntics a Chávez o a Fidel.

      Bé, deixem’ho per avui, perquè molt temo que les noves seguiran saltant, i per tant ja hi haurà temps de seguir

* * * 

1 Veig que el costum d’anatematitzar els pecadors contumaços, segueix exercint-se amb contundència, com ha fet Jordi Miralles (individu de qui puc dir sense cap mena de petulància que jo sóc bastant més intel·ligent que ell, alhora que tinc que reconèxer humilment que ell és força més llest que jo) a Mataró, obeient com de costum les sàvies directrius de qui mana de debó.

2 Fixeu-vos les dates: 1987 i l998, i ara 2007. Fa més de 150 anys, Engels ja va assenyalar que en el mode de producció capitalista, cada 10 anys es produia una crisi.

3 Com a curiositat històrica, la fil·loxera va venir d’Amèrica, desembarcant a Anglaterra, on va arrassar les vinyes que aleshores hi havia, i d’allà va passar a Burdeus...