Antoni Ferret
(Sobre unes notes preses en una ponència de Ramon Alòs Moner, en unes Jornades sobre Moviment Obrer organitzades pel PSUC)

Al llarg dels anys 60-70 hi havia hagut un augment de la pressió sindical sobre les empreses. Es venia d’una situació de plena ocupació i d’hegemonia ideològica de l’esquerra.

Però entre els anys 70 i 80 hi ha una autèntica reacció patronal, coincidint amb una situació d’augment de l’atur (augment de costos per la crescuda sobtada del preu del petroli, fallida d’empreses i atur).

Els empresaris reaccionen amb 3 noves estratègies:

* Externalitzar operacions o part del procés productiu en altres empreses dependents. Això divideix físicament els treballadors entre centres de treball diferents.

* Fomentar el tracte individualitzat empresa-treballador. Sobretot en els nivells superiors de la plantilla.

*  Passar a l’ofensiva en la negociació col·lectiva. Tradicionalment la negociació girava entorn de la «plataforma» sindical i els patrons actuaven a la defensiva. Ara és cada vegada més freqüent que els empresaris presentin la seva plataforma reivindicativa, i a vegades és entorn d’aquesta que gira la negociació.  

Un dels resultats més importants d’aquestes estratègies patronals és la segmentació de la classe obrera. Aquesta havia estat sempre segmentada: era típica la diferència entre «operaris» i «peons» (o qualificats i no qualificats), en la indústria. Però a partir d’aleshores va apareixent cada vegada més una divisió entre els treballadors que es podrien anomenar «centrals» i els «perifèrics».  

Avui dia, i segons un treball realitzat a base d’una enquesta del Ministeri de Treball, es poden distingir 6 grups laborals:

* Segment «primari independent». Treballadors qualificats, amb feina estable, ingressos relativament elevats, antiguitat en l’empresa, d’empresa gran o en serveis públics, adults, amb estudis, amb parella que també treballa, coberts per la representació sindical i la negociació col·lectiva i propensos a l’afiliació sindical i a l’acció col·lectiva. Un 20 per 100 de la població assalariada espanyola.   

*  Segment «primari integrat». Treballadors de serveis en empreses petites, homes amb estudis mitjans, molt identificats amb l’empresa i reconeguts per aquesta, amb contracte fix, antiguitat mitjana, feina autònoma, sense representació sindical ni negociació col·lectiva, però amb tracte fonamentalment individual, satisfets amb la feina, que no deixen si no és per establir-se pel seu compte, poc propensos a afiliar-se a cap sindicat i a cap actuació col·lectiva. Un 17 per 100 de la població assalariada.  

*  Segment «primari tradicional». Treballadors manuals de la indústria, amb feina fixa, homes amb estudis mitjans, amb parella que no treballa, antiguitat en l’empresa, cobertura amb la negociació col·lectiva, poca disponibilitat a afiliar-se a un sindicat i a participar en accions de protesta. Un 27 per 100 de la població assalariada.

*  Segment «secundari incert». Treballadors amb contracte temporal però relativament estable, poca antiguitat, homes joves, amb pocs estudis, sense parella, sense representació sindical, poc propensos a afiliar-se. Es pot considerar estadi de transició cap als sectors primaris. Un 15 per 100 dels treballadors  assalariats.    

*   Segment «secundari cert». Treballadors amb contracte temporal, o alguns fix, però amb una elevada inestabilitat en la feina, poca antiguitat, experiències anteriors d’atur, joves solters amb pocs estudis, baixos ingressos, sense possibilitat de promoció, amb desig d’una altra feina, sense representació sindical, amb una certa inclinació a l’afiliació i a l’acció col·lectiva. Un 11 per 100 dels treballadors assalariats.

*   Segment «secundari dèbil». Treballadors (més aviat treballadores) molt diversos entre si, amb contracte temporal, molts amb jornada reduïda i baixos ingressos, poc qualificats o no qualificats, en empreses petites, poca antiguitat, amb experiències d’atur, sense possibilitat de promoció, més aviat dones que homes, joves, sense parella i amb pocs estudis, sense representació sindical, amb poca propensió a afiliar-se i a participar en accions. Un 10 per 100 de la població assalariada.  

Aquesta segmentació de la classe obrera genera dos tipus d’actituds:

*  Individualisme. Aquest pot ser de tres menes:

-  El dels treballadors que tenen una situació marginal dins el mercat de treball. Aquests són individualistes per necessitat. No tenen altre recurs.

-   El dels treballadors que no creuen en els sindicats. Són individualistes per convicció.

-  El dels treballadors coberts pels sindicats i per la negociació col·lectiva, però que, per les característiques de la seva feina, tenen un poder de negociació individual, per obtenir condicions millors.  

*  Microcorporativisme. És una actuació col·lectiva en petits grups o empreses, però egoista (amb egoisme de grup). Treballadors de petites empreses, pilots d’aviació, tècnics, grups de treballadors de sanitat (en un hospital hi pot haver fins a 6 grups professionals)... Avui els sindicats que convoquen més vagues són sindicats microcorporatius.

        

Els grans sindicats afilien amb preferència treballadors de grups tradicionals. Com a resultat d’això, tant els quadres, com les preocupacions, del sindicat giren entorn d’aquest tipus de treballadors. I el resultat de la seva actuació farà que l’afiliació augmenti encara més entre aquests nuclis. Així va creixent la distància entre els sindicats i els treballadors perifèrics.

Tot plegat ha estat una derrota, que hem de creure històricament provisional, de la classe obrera. Però no sols una derrota política, sinó també ideològica: el fet de no «creure» que és possible una «nova» societat.