Antoni Ferret http://www.moviments.net/aferret
 
La pertinença secular a l’Estat espanyol ens ha portat als catalans/es diversos greus inconvenients i diversos avantatges importants. 

Els principals inconvenients han estat: falta de llibertat, persecució de la llengua i apropiació de recursos públics. 

Durant 300 anys, la successió de governs centrals absolutistes, primer, i després, successivament, liberals moderats (amb el vot censitari), conservadors (amb el component caciquista), i dictadures militars, ens han comportat una falta molt gran de llibertats, al marge de l’evolució normal europea, que una Catalunya independent segurament no hauria hagut de patir. Pocs períodes hem tingut de règims de democràcia liberal (en els quals hem obtingut estatuts, limitats però valuosos). 

La persecució de la nostra llengua ha estat una obsessió malaltissa i anormal del centralisme castellà. Des de l’endemà de la Nova Planta (règim imposat per Felip V després de la Guerra de Successió), i en tots els diferents estadis polítics que hem patit, hi ha hagut una actitud psicològicament demencial en el sentit d’imposar el castellà, sobretot com a llengua de cultura. L’escola i l’Església han estat peces preferents en aquesta persecució. També aquí les excepcions han estat poques i curtes (excepte la present, que ja sembla definitiva). 

L’apropiació de recursos fiscals, més subtil i amagada que les altres, no solament s’ha produït en règims i governs autoritaris, sinó que també ha continuat manifestant-se en situacions de democràcia liberal. I encara dura. 

Cal, però, ser valents a afirmar que els culpables d’aquestes xacres NO han estat els altres pobles de l’Estat espanyol, sotmesos i explotats com nosaltres —excepte en l’aspecte lingüístic— per unes oligarquies terratinent, primer, i financeres, després, i unes màfies polítiques que actuaven al dictat d’aquesta mala gent. Em sento documentat per afirmar que no ha estat Espanya, sinó l’Antiespanya, qui ens ha oprimit. (Encara que a vegades, degudament manipulades, les gents d’altres llocs de l’Estat hagin col·laborat en l’opressió.) 

Tots aquests inconvenients són prou sabuts, però no és tan sabut que Catalunya ha tret grans beneficis de la nostra pertinença a aquest Estat. El primer és el del mercat. Durant els segles XVIII-XX, Catalunya ha desenvolupat una limitada però important Revolució industrial, que és la que ha configurat la Catalunya moderna, tal com la coneixem avui. Una de les circumstàncies que més han ajudat aquesta industrialització —feta amb mancances importants, com ara la de primeres matèries adients— ha estat el mercat espanyol d’exportació, degudament protegit de la competència estrangera pels governs espanyols. Fins i tot, durant el segle XVIII (el de l’arrencada econòmica), amb l’element decisiu del mercat sud-americà, de les colònies, també protegit. El primer element important de la nostra empenta econòmica va ser l’exportació del vi a Amèrica. 

L’altre gran benefici ha estat el de les inversions privades. Durant anys i panys (i gairebé segles) a Catalunya hi venien diners privats i se n’anaven diners públics. Durant molt temps, els beneficis i estalvis de la major part de l’Estat han anat a invertir-se prioritàriament al triangle de Madrid, Catalunya i Euskadi, perquè hi havia més expectatives de benefici. Mentre que la major part de regions espanyoles quedaven descapitalitzades. I encara moltes ho estan. 

Molt possiblement, fora de l’Estat espanyol, la Revolució industrial de Catalunya hauria estat molt més minsa. 

Plantejades així les coses, la meva opinió —i confio que coincideixi amb la majoritària del PSUC i d’EUiA— és que la independència de Catalunya, trencant la unitat de l’Estat espanyol, no és ni convenient ni, sobretot, solidària. Que és millor continuar un camí junts, encara que contradictori. Pels beneficis mutus. Això sí, amb el màxim d’autonomia possible. Dins un Estat federal.  

Potser ara, en el marc de la integració europea i de la mundialització, aquests beneficis de pertànyer a l’Estat espanyol ja no seran importants. Però no em sedueixen les posicions egoistes. 

I hi ha més: la llarga convivència, i sobretot la immigració, han creat «llaços sentimentals» entre pobles, que unes persones catalanes sentim més que altres i que volem continuar mantenint.  

Així, per exemple, abandonar els altres pobles espanyols a la voracitat de les seves màfies dominants, seria just i solidari? 

I encara hi ha una altra consideració, aquesta d’interès propi. Una «mica» madur per a la independència ho està, si de cas, el Principat de Catalunya, però de cap manera els altres països catalans. La independència del Principat sol, ¿no donaria lloc a una separació, que podria ser fatal, entre els Països Catalans? Ja n’hi ha prou amb el cas de la Catalunya Nord, en aquest sentit. 

Opto, doncs, per l’Estat federal, el qual, d’altra banda, representa la tradició de l’esquerra catalana (i no sols l’esquerra). Des de Roca i Farreres i Pi i Margall i el Partit Republicà, Democràtic i Federal, passant per Valentí Almirall i el Centre Català, Prat de la Riba i la Lliga, Rovira i Virgili i Acció Catalana, ERC dels anys 30, el PSUC i tota la tradició dels grups socialistes fins al PSC, la via federal ha estat la tradicional catalana. I suposo que per consideracions molt similars a les que jo he fet.