Sobre un documental i
una pregunta: hem de callar
els últims testimonis d'un temps
i uns fets que s'han silenciat?


  Albert Solé em va enviar el DVD del seu documental "BUCAREST", dedicat al seu pare Jordi Solé Tura. Car abans, m'havia demanat, ja que el seu pare havia perdut la memòria, que jo recordés el temps que ell va estar a Bucarest i sobre el treball de Ràdio Espanya Independent, "La Pirinaica". Molt particularment perqué jo era la veu femenina de l'emissió catalana que un dia a la setmana s'emetia, i de la qual el seu pare, durant la temporada que va estar allí, en va ser el responsable.

En una sala de Blanquerna, Centre Cultural de Madrid, es va filmar l' entrevista. I amb cordialitat vaig anar contestant les nombroses preguntes del fill d'en Solé Tura.

  Però al veure el DVD vaig quedar sorpresa. Se m'havia tallat tota la meva intervenció menys quatre paraules fora de context. És a dir, era, és, una veritable censura. Se m'havia censurat a mi però al mateix temps a la Pirinaica, a l'emissió catalana i al propi SoléTura en una etapa de la seva vida.

  En el documental s'escolten intervencions normalment elogioses de la participació del Solé Tura com a ponent de la Constitució. Però queda pràcticament oblidat que ell era el representant del P.S.U., precisament després d'haver-se separat del Partit i més tard haver reingressat.

  En realitat la participació de la familia comunista era gràcies a la confiança dels treballadors i intel·lectuals, gràcies al pes històric de la lluita duríssima i difícil dels milers de militants i simpatitzants, junt amb altres antifranquístes, per la llibertat i la democràcia.

El documental, en canvi, és un recital d'anticomunisme més que un testimoni d' una vida. Bastant desplaçat quan es necessita que es conegui la veritable cara del franquisme, que dongui a conèixer la memòria històrica, no per retornar al passat, sinò al contrari, per anar més endavant amb llibertat, justícia, justícia social i democràcia sense exclusions.

Per altre part, el documental es queda con una llarga cinta familiar amb moltes queixes, i sense la reflexió que hauria pogut aportar el propi Solé Tura si no hagues estat malalt d'alzheimer.

El que si és un homenatge -en les seqüències finals- és una mirada profunda i tristíssima d' una dona que està veient el seu home caminar a poc a poc amb un bastó i que sap que té alzheimer, que sap que aviat no es recordarà que és en Jordi Solé Tura.

    VICTORIA PUJOLAR AMAT, ex-alumna de l'Institut Escola del Parc de la Ciutadella de Barcelona,
    ex-presa política i ex-exiliada política.