Editorial del proper número de Nou Treball, òrgan del PSUC viu

En atenció i homenatge a la intel·ligència dels nostres militants i lectors ens abstindrem de fer un cop més la crònica d’un desastre anunciat: la debacle electoral d’Izquierda Unida i de la coalició ICV-EUiA a les eleccions del 9 de març. Si algú no ho veia venir, és sens dubte perquè pateix una acusada miopia política que convé operar el més aviat possible per tal de no continuar estavellant-se cada cop que hi ha eleccions. 

En qualsevol cas, no serveix de gran cosa recrear-se en un exercici de lamentació jeremíaca si no és per treure el més aviat possible les conclusions pràctiques que es desprenen de l’anàlisi de la darrera contesa electoral. I la conclusió que resumeix totes les altres és aquesta: la política de l’esquerra, ni que sigui per sobreviure en un medi tan hostil com les societats capitalistes modernes, particularment als països desenvolupats, no pot centrar-se en les institucions, sinó en els moviments socials, i molt particularment en el moviment obrer, dins i fora dels sindicats.

L’activitat institucional queda fàcilment ofegada sense l’oxigen de la mobilització social. Mobilització, a més, que lluny de ser un simple medi per obtenir altres fins, és el fi principal de l’acció política de tota esquerra que vulgui ser fidel a la seva raó d’existir: l’eradicació de qualsevol forma de dominació d’uns éssers humans per uns altres. En efecte, quan es parteix d’una situació de subordinació de la gran majoria als interessos d’una elit que fa i desfà al seu albir, no hi ha més solució, per canviar aquest estat de coses, que trencar amb la passivitat d’animals de granja que el sistema ens imposa. Cal la intervenció més directa possible de les masses en la gestió dels seus interessos, sense delegar amb els ulls tancats, de manera sistemàtica i permanent, en uns gestors que fàcilment poden ser desactivats o inclús cooptats per la classe dirigent.

Si l’esquerra opta, en canvi, per subordinar-ho tot a l’obtenció d’una presència (moltes vegades, marginal) en les institucions, es priva ella mateixa de l’única arma efectiva de què disposa i acaba, com acaba de passar, no aconseguint ni tan sols mantenir la seva presència institucional. És aquest divorci de l’esquerra presumptament transformadora respecte de tot un cúmul de mobilitzacions, traduït en el seguidisme parlamentari respecte de l’esquerra servil al sistema, el que explica que el nostre votant, posat en la tesitura d’escollir entre partits d’esquerra que no exerceixen com a tals, opti per la força més poderosa i experimentada en tasques institucionals, per tal que faci, al menys, de parapet davant l’ofensiva d’una dreta ultramuntana i sense escrúpols. Cal preguntar-se què hauria passat si, posem per cas, ICV-EUiA no s’hagués “empassat” el túnel de Bracons, el túnel de l’AVE pel centre de Barcelona o la prevista retallada del parc natural de Collserola, i hagués recolzat i alentat les mobilitzacions populars entorn d’aquests temes; si hagués denunciat i combatut els 600 acomiadaments de SEAT i els nombrosos tancaments d’empreses amb beneficis que s’han donat a Catalunya els darrers anys; si s’hagués oposat obertament al projecte de llei d’Ernest Maragall sobre educació i hagués baixat al carrer a manifestar-se amb els sindicats que la rebutgen; si hagués fet pública la seva solidaritat amb la reivindicació, més que raonable, de dos dies setmanals de descans pels conductors d’autobusos de TMB; etc., etc. Segurament hagués hagut d’abandonar el tripartit —amb el benefici col·lateral de deixar de ser responsable de les desmesurades actuacions dels “nois de la porra” (i del punxó)—. Però és molt i molt probable que la força institucional perduda hagués estat compensada amb escreix per una força social i electoral renovada.

Perquè ¿pot algú pensar honestament que va ser casualitat que Izquierda Unida arribés a tenir 21 diputats el 1996 després d’haver sostingut, juntament amb els sindicats, una confrontació dura i prolongada de 8 anys amb la política econòmica i laboral del govern de Felipe González, a partir, com a mínim, de la gran vaga general de desembre de 1988?

Ara que toquen a la seva fi els anys d’eufòria econòmica que han tapat la boca de molts treballadors mentre el capital retallava descaradament els seus drets socials (i, de pas, produïa en les seves files una mortaldat sense precedents: 160.000 morts en accidents laborals a la UE en 2006, segons dades de l’OIT), ens trobem en el nostre país amb unes organitzacions sindicals hegemòniques rarament disposades a plantar cara a l’adversari social per medis que vagin més enllà de la negociació dins l’estricte marc de la legalitat vigent (legalitat els límits de la qual són cada cop més estrets). I ens trobem amb una insignificant representació parlamentària de l’esquerra no integrada al PSOE. Aquesta situació serà sens dubte aprofitada per la classe dirigent per intentar d’esclafar tot intent de resistència popular davant la coneguda tàctica de fer pagar els plats trencats de la crisi econòmica als treballadors. Caldrà, doncs, estimulats per la tradició de lluita que evoca el Primer de Maig, tornar a esmolar ben bé les eines, encara que molts no se'n recordin ja de com es fa aixó i ni tan sols d‘on coi han deixat les eines...