Després de la desfeta electoral del passat 9 de març, el comitè Executiu del PSUC ha fet les següents consideracions:

La reflexió oficial justifica el fracàs degut fonamentalment a la llei electoral i al bipartidisme. Creiem que això és tirar pilotes fora. Des de la llei de Reforma Política la representació parlamentària s'ha regit pels mateixos criteris, òbviament injustos, però amb ells varem aconseguir 24 diputats i mai el daltabaix havia assolit aquestes proporcions.  Només una reflexió en profunditat de les causes i superant l'enèsima lluita a l'interior d’IU pel misèrrim poder serà possible superar aquest clot. 

I - Mutació de IU

En IU s'ha produït una mutació, un canvi de natura, una pèrdua d'identitat. La IU de Llamazares ha fet un gir de 180 graus en relació a la IU anterior. Han prevalgut les següents característiques.

1. Submissió al PSOE
Creixentment subalterna del PSOE i del seu entramat mediàtic i sindical, engarrotada pels interessos institucionals dels seus aparells i amb un discurs “políticament correcte”. El seu objectiu ha estat condicionar el PSOE cap a l'esquerra. Pura il·lusió. Per a això comptava amb la seva exigua representació parlamentària i amb el favor dels mitjans de comunicació. Sense aconseguir el seu objectiu i desvinculada de la societat, IU s'ha convertit en una organització autista.
En temps del vilipendiat Julio Anguita existia un afany per la coherència. Es van cometre errors, però sempre des del debat i la transparència. Fins i tot amb demandes moderades com la defensa dels continguts socials de la Constitució o l'exigència de plena ocupació, aquella IU era creïble, d'una inconfusible línia vermella, disposada a fer transaccions, ajornaments, aliances, però vermella. Disposada a negociar els ritmes, però no els principis.
És obvi que la present ha estat una estratègia suïcida. De la IU sobirana, intent de moviment politico-social i rebel, queda només el record.

2. Vinculació amb la gestió
S'ha fet descansar la transformació social propugnada per IU en la gestió, en la presència en les institucions. Se va oblidar la presència al carrer des dels sindicats o des dels moviments socials. Però, presa dels pactes amb les altres forces, en les Institucions IU ha perdut el seu perfil d'esquerra alternativa. Recolzant als sindicats que pacten els retalls en les grans empreses, acceptant com normal les successives reformes laborals, la precarització, recolzant uns pressupostos de tall liberal, incapaç d'oposar-se a la participació de l'exèrcit a Afganistan, amb seriosos dubtes a l'hora de pronunciar-se sobre la Constitució Europea, acceptant els camps d'internament per als immigrants, etc. ha aparegut com incapaç d'indignar-se contra la injustícia.
D'altra banda, sense cohesió ideològica ha estat impossible mantenir la cohesió en la gestió. I així ha quedat una IU fragmentada per comunitats autònomes amb projectes contradictoris entre elles.
“Partit de lluita i de govern”, dèiem. Però quedar-se només amb les petitíssimes parcel·les de poder institucional abandonat la lluita, ha estat un suïcidi. Mentre el moviment obrer i la “esquerra” no recuperin la capacitat de pensar antagonista, l'autonomia de classe, seran incapaços de proposar una alternativa d'esquerres creïble.

3. Crisi ideològica
Sabem que la principal derrota de l'esquerra ha estat la ideològica. L'esquerra, i especialment una part important de l'esquerra comunista europea, van fer seva la crítica liberal contra el marxisme acceptant els postulats del pensament dèbil i el postmodernisme.
Sense referent ideològic i sense conviccions de transformació social, aquesta esquerra va començar a caracteritzar-se pel tacticisme i l'immediatisme, per una pràctica decididament reformista, per donar primacia a l'institucional i en conseqüència per les lluites internes pel poder.
El carrillisme i l'eurocomunisme havien estat les primeres manifestacions d'aquesta deriva que després aniria prenent altres noms (casa comuna, esquerres perifèriques, ecosocialisme, ). Verbalisme comunista, però pràctica decididament reformista o liberal fonamentada en els principis de la postmodernitat. Però quan es perd la congruència bàsica entre el que es diu i el que es fa, es perd la tensió moral imprescindible, les paraules ja no serveixen. Es tracta de la més greu crisi que pot sofrir l'esquerra, la de la credibilitat.
En repetides ocasions, sota pressió d'ICV, la direcció d'IU va sotmetre l'organització a un procés de mutació “transgènica”: passar de “vermella” a “el verd” com nou paradigma polític i ideològic, sense debat, com a imposició des de la cúpula, sense mesurar les conseqüències. Es tractava ni més ni menys que de canviar estatuts i el mateix nom de IU  Però no canviaria res, es deia, es tractava d'un canvi purament semàntic! Afortunadament, les bases, ideològicament més sòlides que la seva direcció, van rebutjar la proposta.
Quan l'esquerra, que només pot oferir conviccions, s'avergonyeix dels seus fonaments i de la seva pròpia essència de lluita contra el sistema està perduda. Quan l'esquerra transmuta els seus valors la gent no perdona.

4. Comportaments antidemocràtics
El canvi de direcció política donat pel nou Coordinador General va provocar, com era lògic, molt serioses resistències a l'interior de l'organització. Però en lloc del debat per buscar consensos, en lloc del respecte al pluralisme, des de la direcció es va buscar en el PCE el boc expiatori, amb l'ajuda de la premsa –tan crítica amb IU en l'etapa anterior- es va espolsar l'antic llenguatge de “els durs” que no saben adaptar-se, es van utilitzar mètodes estalinistes de censura per a reinterpretar l'etapa anterior, es van manipular censos per controlar les votacions, es va utilitzar el xantatge econòmic, es van expulsar federacions senceres no afins a la línia de l'equip del coordinador, es van eliminar de llocs de responsabilitat a personalitats de reconegut prestigi pel només fet de ser crítiques etc. I així avui ens trobem amb un mapa de IU espletat i fragmentat, i unes federacions enfrontades entre si, derrotades totes pel seu propi Coordinador General. El de Catalunya, imposant en contra de la voluntat de la meitat de l'organització un mal pacte amb ICV va ser el primer pas. Després van venir els conflictes a Extremadura, a Andalusia, a Madrid o a Astúries. Aquí està, com a colofó de la voluntat de manipulació en contra dels propis, l'espectacle de València. La lluita de la direcció d'un partit en contra dels propis, en un partit que gairebé no té res a repartir més que valors, esforç i entrega, és suïcida.

Per molt que el que s'ha dit fins ara pretengui ser una anàlisi objectiva, és necessari ressaltar  que allò que s'ha ocorregut s'ha portat a terme sobre el menyspreu a l'opinió de les bases i en conseqüència sobre el dolor de les majories, progressivament marginades dins l'organització dels espais de decisió i que  desesperançades i incapaços de reaccionar contemplaven com la direcció dilapidava el seu patrimoni ideològic, polític i cultural que tant de temps i esforços havia costat aixecar. Molts no ho van resistir i s’en van anar.


II – IU, més necessària que mai

No obstant això, davant de la marea social neoconservadora i les seves conseqüències, es fa més imprescindible una força alternativa al sistema.

1. La deriva neoconservadora.
Per desgràcia estem en un moment oportú. El sistema no pot donar solució als grans problemes que té avui plantejats la humanitat: recursos energètics, model de desenvolupament, marginació i empobriment de les majories, pau, etc. Per això a mesura que s'agreugen les condicions, apareix cada vegada més necessària una veu i un referent polític d'una esquerra real.

2. Estan naixent noves forces des de les bases
Però està sorgint el canvi històric i les forces que el donaran a llum. Una altra democràcia i una altra política s'estan creant incipientment als marges, alienes a la delegació i a la representació. Com al seu dia van ser els estats generals a França, i caminant el temps van ser els soviets o els consells obrers. Estem en el renaixement d'aquestes forces, el moviment de moviments: l'ànima del “poble de Seattle” té una indubtable intuïció anticapitalista que va més enllà dels aparells polítics i sindicals. Per això el sistema els combatrà i intentarà apropiar-se dels seus conceptes per domesticar-los (desenvolupament sostenible, comerç just, interculturalitat...).
No es tracta d'idealitzar. Al si del que neix, no podia ser d'una altra manera, es reprodueixen les mateixes tendències dominants que existeixen en la societat: la falta de definició, les lluites internes, la improvisació. Però almenys en ells hi ha major transparència. I sobretot tenen l'element més important al seu favor: la raó i la massa creixent de pobres del món.
Si IU vol sobreviure ha d'enganxar-se a aquesta onada, ha d'estar present sense suplantar, sense voler dirigir, impulsant i facilitant la creació de la xarxa.



III – Apostem per…

Canviar de rumb. Reconstruir el projecte significa començar des de zero, o des de menys zero si volem superar els vicis heretats. Certament el millor de IU és la seva militància, els que segueixen i no s'han cansat. Ells saben que no hi ha dreceres, o almenys no els hi haurà per als qui segueixin pensant en IU com un instrument de lluita cap a una forma de viure alternativa. Creiem que aquesta refundada esquerra ha de tenir les següents característiques

1. Anticapitalisme.
Si la política s'ha convertit en gestió, si democràcia representativa i mercat són principis inamovibles, què signifiquen avui transformació, revolució o democràcia?  La nostra lleialtat es deu per sobre de tot a la classe obrera, als pobres i als desfavorits. Per això la nostra inconfusible identitat és avui l'anticapitalisme, associat a republicanisme i democràcia.


2. Línies vermelles
Des de l'ofensiva neoliberal, l'esquerra ha cedit en aspectes polítics i socials considerats fins fa poc inamovibles i vinculats al denominat estat del benestar: ocupació i treball estable, garantia de serveis públics, ensenyament i salut universals, gratuïts i de qualitat, drets passius, democràcia i participació, etc. Avui s'es ven com a modernitat la precarietat laboral, la privatització de serveis, el retall de pensions. L'esquerra, i en concret IU ha de ser conscient que hi ha unes línies vermelles que no deurien haver traspassat mai, i que fer-ho ha suposat desnaturalitzar-se.
Però a més a més en els últims trenta anys han aparegut problemes nous (model de desenvolupament, model energètic, immigració, Europa, pau, dret d'autodeterminació, deslocalitzacions industrials i globalització, cultura i model universitari etc.) sobre els quals l'esquerra ha de saber també on ha de traçar-se aquella línia vermella infranquejable que defineixi la seva identitat.


3. Reagrupar l'esquerra real
Estem enmig d'un llarg procés de bifurcació que ve de lluny. És una quimera pensar que el canvi social pot venir amb una forma d'entendre i practicar la política des de l'institucional. És impossible fer política transformadora instal·lats exclusivament al cercle eleccions-institucions-partit- mitjans de comunicació. Les millors esperances de lluita anticapitalista neixen i es desenvolupen fora de l'institucional, quan no contra l'institucional. En tot cas, des de la nostra representació institucional ha de fer-se tot el que estigui al nostre abast per acompanyar la lluita social. La refundació d’IU ha de ser un moviment unitari, com a l'origen, superant enfrontaments que va tenir l'esquerra en el passat, al costat del moviment obrer i moviments socials de base.

Ha de ser entorn d'un programa valent, més enllà de personalismes i oportunismes, que s'atreveixi a posar el dit en les contradiccions fonamentals: model de desenvolupament, justícia, república, renda bàsica, papers i drets de ciutadania per a tots i en les infinites formes que adopta la precarietat, en la capacitat creativa de la joventut, etc. I això significa caminar al costat del moviment antiglobalització, al sindicalisme de lluita, amb les xarxes d'economia alternativa, col·lectius culturals, ecologistes....

Necessitat de confiança i un gran acord ètic. No és possible una reagrupació sense confiança i sense un gran acord ètic en la forma d'entendre la intervenció política en la societat, d'entendre les relacions entre partits germans i entre els camarades dins el partit i les relacions entre partit i les institucions. La lamentable experiència del PSUC a l'interior d'EUiA des de la seva fundació és un mal aval i fa que qualsevol proposta d'unitat dels comunistes en relació als partits que la formen sigui percebuda pel PSUC com un pur miratge.

   
4. Regeneració ètica i democràtica
És urgent recuperar el llenguatge i la pràctica dels valors històrics i tradicionals que identificaven a l'esquerra com a ètica, coherència, militància, treball des de la base, compromís, altruisme, lluita de classes, respecte a la diversitat, entrega a la causa, solidaritat, etc. i deixar de costat per a sempre les pràctiques de l'immediatisme, oportunisme, lluita pel lloc de la llista o per la parcel·la de poder.

Això suposa un treball a molt llarg termini, teixir complicitats a l'interior i cap enfora, establir un mètode de respecte al pluralisme, democràcia interna i transparència en la gestió del col·lectiu amb garanties.

Perquè això pugui dur-se a terme considerem que hi ha uns requisits previs sense els quals la proposta de regeneració no serà creïble. Per exemple:
Canvi d'equip de direcció i invitació a dimitir. Els qui es reconeguin que han tingut una responsabilitat especial en el desastre perquè formaven part de l'equip de direcció han de ser invitats a dimitir. Ningú té en aquest moment autoritat per exigir dimissions. Ha de ser cadascú que ho decideixi. I haurien de fer-ho per dignitat amb si mateixos reconeixent el fracàs de la seva gestió, per lleialtat cap als companys a qui han conduït a un carreró de tan difícil sortida i per respecte al projecte de IU.
Considerem a més a més que és molt difícil la refundació de IU a partir d'una Comissió en la composició de la qual han primat més els equilibris que la voluntat sincera i fresca de refundació.

És imprescindible a més a més una àmplia i global “amnistia” per a totes aquelles persones o agrupacions que van ser apartades o arbitràriament excloses i crear les condicions perquè tots aquells que es van apartar ells mateixos ant la deriva que anava prenent IU participin en aquest procés. Si desitgem que el militant i tants amics i grups pròxims col·laborin, aquells que no han perdut l'esperança en un món fonamentat en altres bases, tots han de tenir veu. No podem prescindir de ningú. Només des d'aquesta honestedat i esforç podrem aixecar de nou una esperança col·lectiva.


Transparència en els censos. Impedir d'una vegada per sempre les manipulacions en l'exercici de la democràcia directa a l'interior de IU. Això significa començar per l'aclariment de censos.

No a un debat de cúpules. Ha de ser l'organització sencera la que dirimeixi el seu futur i l'estratègia a seguir. De la mateixa manera que aspirem més per una democràcia participativa i no sols representativa, que en la societat les bases puguin expressar-se de manera directa, amb molta major raó a l'interior de IU.


El PSUC es compromet a treballar, des del respecte als valors enumerats, a la recuperació dels principis fundacionals de IU, a la construcció d'un projecte unitari, a l'elaboració d'un programa i un discurs alternatius, i al necessari relleu generacional que precisen els seus òrgans de direcció.



IV - ANNEX
       Resultats d'ICV/EUiA. Conseqüències de govern

Els resultats de la coalició a Catalunya, amb la pèrdua de 53.000 vots (23%) i d'un diputat, tenen un perfil propi, al marge de la crisi de IU

La pèrdua de 77.000 vots en les passades eleccions municipals, concentrades sobretot  als municipis de votants d'esquerres  haurien d'haver suposat una anàlisi rigorosa del procés de la coalició, on no va existir els condicionants del vot útil o del model de Llei Electoral. En aquestes eleccions generals s'han tornat a repetir resultats semblants, afectant al  “primer cinturó”, en alguns casos amb pèrdues del 50% de vots,  o determinades zones de Barcelona, de població majoritàriament treballadora com “Nou Barris”.

Les causes d'aquesta pèrdua de vots és la conseqüència de la dependència acrítica per part de la coalició del govern de Montilla i la seva falta de perfil alternatiu. Aquesta segona legislatura del govern tripartit està representant un fracàs pel que fa a la transformació social mitjançant polítiques d'esquerres. Els últims pressupostos van deixar de ser expansius i la despesa social ha deixat d'incrementar-se respecte al PIB, quan encara estem ben lluny de la mitjana europea. És necessari un pronunciament crític de la coalició respecte a aquestes perilloses tendències. Un altre exemple és la falta d'una crítica decidida a les propostes privatitzadores del projecte d'Educació plantejades en el document d'Ernest Maragall. Aquests són elements que han despertat el rebuig de sectors històrics compromesos amb els valors de l'esquerra.

La gestió de Joan Saura a la Conselleria d´Interior, amb la rematada final de l'actuació dels Mossos d´Esquadra a les manifestacions dels estudiants contra el Pla Bolonya és la gota que va desbordar el vas, trencant la confiança de sectors de l'esquerra que amb anterioritat havien votat ICV. Ha d'haver-hi una reflexió, tant en ICV com en la pròpia EUiA, sobre la impossibilitat de fer surar novament un projecte d'esquerra alternativa mentre se segueixi ocupant la Conselleria d´Interior.

D'altra banda, la gestió en Medi Ambient està sent qüestionada des de diversos sectors del moviment ecologista per mancar d'una política decidida i contundent, així com un major diàleg amb el territori i una política comunicativa més diàfana. A això s'uneixen temes tan importants amb la MAT, la proposta del 4t Cinturó o la falta de debat i posicionament en el tema dels transgènics.

Aquesta situació s'ha agreujat amb el comportament de Francesc Baltasar en la comunicació sobre la gestió del tema de l'aigua i les seves declaracions i actituds respecte al transvasament del Riu Segre.

A tot això,  cal afegir  la destitució unilateral de Joan Pallissé, per tal de posar al seu lloc Núria Bonaventura (ICV),  com a nova directora general de Medi Natural. Bonaventura era la candidata número 2 d'ICV en les llistes per a les generals. 

Amb aquest canvi, s'ha posat un cop més de manifest l'incompliment d'ICV respecte als acords presos prèviament. A més a més, la direcció d'EUiA no ha actuat amb la suficient decisió davant d'aquest fet, ja que hauria d'haver exigit el manteniment de les seves direccions generals, en comptes de negociar càrrecs de menor rang. Un cop més queda palès la política instrumental  de la coalició, que no reuneix al seu Consell de Govern i no realitza un debat polític rigorós i compartit per a la presa de decisions conjuntes.

Comitè Executiu del PSUC.
7 d'abril del 2008.