Francesc Font - 2 de juliol de 2008

Noves cartes, i algun repicó, per a qui les vulgui llegir

Onzena carta (sense títol)

La crisis ha venido... y nadie sabe como ha sido.

Ripiós verset d’un dels dos Machado, no sé ben bé quin (cap dels dos m’agrada)

Amics i amigues:

            començo dient que entre el que havia d’estar la tercera part de la desena, i penúltima carta per a qui la vulgui llegir, han passat més de tres mesos. Un era el que tocava, el preceptiu a fi de no fer-me massa pesat. Després he anat deixant passar els altres dos.

    Per dos motius. El primer, perquè tenia alguns problemes personals a resoldre... El segon, perquè estava encuriosit per veure quina era l’actitud, i la reacció, dels elements de l’etcètera d’ICV —ICV és la marca blanca, més aviat grisosa, del PSC, i EUiA és l’etcètera d’ICV— davant la realitat inapel·lable de la patacada rebuda. Cap sorpresa. Ha estat la que preveia. No per ser massa llest, sinó perquè els qui pel que sembla tenen la paella pel mànec a l’etcètera mencionat, donen pel que donen.

    Ara bé, en aquests dos mesos, la crisi de la qual he vingut parlant de ja fa bastant de temps, ja no és una impressió més o menys avalada per dades fiables, sinó que una realitat.. I tot apunta que no és pas una de les crisis periòdiques que formen part intrínseca del model econòmic capitalista, sinó una recessió profunda. Més greu encara en el cas espanyol, per motius que ja he vingut comentant.

Dit això, també cal que digui que, com passa sovint en aquests casos, un cop feta l’aturada mai veia el moment bo per reprendre la marxa i abordar el darrer repetjó (allò que a muntanya es diu, o es deia, el tironyo final), així que anava donant voltes, prenent notes, revisant les que ja havia pres abans... i fent altres coses. Però avui, gloriós 29 de juny, els coets i els crits m’han informat de la bona nova: Hem guanyat! Hem derrotat Alemanya! És ben cert que el nostre PIB cada cop és més lluny de l’alemany; que la mitjana de les nostres pensions i el nostre SMI, són una conya marinera al costat de les dels derrotats; que la nostra capacitat adquisitiva, ja prou baixa de fa anys, disminueix de manera galopant; que l’Ibex 35 s’ensorra dia rera dia; que el nostre atur es dispara i el d’ells va aguantant; que l’endeutament més absurd té milions de famílies agafades pels dallonses... I què! Tots aquests fets grollerament materials, no tenen gens ni mica d’importància, perquè el que val és que hem derrotat la poderosa Alemanya, i hem pogut cantar amb patriòtic orgull el meravellós Que viva España! ja que la Marxa de pops amb ceba segueix sense lletra...

Arribat aquí, permeteu-me un record. Cap el seixanta (del segle passat), va venir al Poliorama l’aleshores famós Teatre Negre de Praga. Enorme expectació. Duien una petita orquestra la qual, a tall de preludi simpàtic, van deixar anar el Que viva España... I una enorme i espontània esbroncada va deixat els txecs desconcertats. Algú els va explicar que havien fet una gran cagada, i a l’endemà el preludi va ser La santa espina, amb l’entusiasme del públic. Inconcebible ara, o?. I qui vulgui que en tregui conseqüències. La meva és que si això passes ara, el senyor Ferran —o es diu Ferraz—, clamaria contra aquesta mostra de crosta nacionalista, organitzaria un festival de «desagravio» ple de sevillanes i música mestissa, amb Manu Chao i Sabina com estrelles principals, i començaria a fer una neteja d’espectadors molests com la que tinc la impressió que ha fet a COM Ràdio, a BTV, i ara ha començat a la CCRT.

Doncs bé, i tornant al que deia abans, tot això m’ha aconsellat canviar una mica el pla previst —encara que no ho sembli, aquestes cartes obeeixen a un pla establert. Erràtic, és veritat, però passa que, com a vell, impenitent, i temo que contumaç, marxista que sóc, parteixo de la base que la realitat no és pas lineal, molt menys estàtica, i procuro actuar en conseqüència. De manera que la qüestió prevista, que era la tercera part de la desena carta, el trist paper d’EUiA en la política catalana actual, ho deixaré pel que serà el proper, i darrer, repicó. Així que, parlem una mica de l’actualitat més actual.

La sorpresa d’una crisi anunciada

Deia fa ja més d’un any, sota la idea de què possiblement estàvem cavalcant damunt d’un tigre, que les recents crisis que anat succeint en els darrers trenta anys, havien tingut eficaços cossos d’apagafocs, i que per tant, en la situació que començava a dibuixar-se, possiblement no era gaire imaginable un nou 29:

Sí, és impensable un nou dijous negre.
[deia] Però tot just, les coses impensables són aquelles que passen de manera impensada, inesperada, i per això mateix, no tenen un remei efectiu i ràpid.

Bé, si veiem la lentitud amb la que es va reaccionant, aquí i fora, i que sempre es va a remolc dels esdeveniments, els remeis que es van aplicant de manera força lenta, no semblen ser massa eficaços. I això que la crisi, diguem-ho clar, no té res d’inesperat. Estava més que anunciada fa bastant més d’un any

No crec pas que ningú hagi anat guardant les cartes trameses (si algú ho ha fet, gràcies!), però en elles, sempre basant-me no en desitjos o il·lusions personals sinó que en dades que em semblaven prou objectives, he anat presentant l’avenç cada cop més accentuat, cap a una situació que poc tenia a veure amb les declaracions oficials dels governs, nacional d’Espanya o el cada cop més regional de Catalunya, i acòlits —seguir a internet els butlletins més o menys oficials d’EUiA o PCC, incloent els blocs dels seus dirigents, durant el període electoral, era decididament desolador: res de dolent passava, en el millor dels mons possibles!

En el pla internacional se sabia més que de sobres, i ja des de finals de 2006, que els subprimes USA eren paper mullat, i no se sabia, i això encara és més greu, ni a quan ascendien ni on dallonses eren. Com també se sabia que la invasió d’Iraq havia estat un negoci fatal per a l’economia USA, i que aquella estúpida —des del punt vista estrictament econòmic— aventura, tindria greus conseqüències en el món del petroli. La qual cosa s’afegiria a la fallida dels crèdits fuls. I perdoneu que usi l’argot de la delinqüència, però penso que el més adient per a aquest cas. I en el pla espanyol, que la construcció estava a punt de fallida, estava més que cantat. Era absolutament inevitable.

I tot això jo ho anava seguint, i reproduint i utilitzant al llarg d’un any i mig, per dades recollides de publicacions a l’abast de qualsevol a qui l’interessin aquestes coses: La Vanguardia i el seu suplement Dineros, Cinco dias, Le monde diplomatique, Debates, Actualidad econòmica, Sinpermiso, Els diners, de TV3, etcètera. Res d’informació privilegiada, com la que sí poden accedir gent, que presentant-se com d’esquerres, han estat ben calladets perquè així els ho manava l’amo. I incloc CCOO i UGT.

És així que gràcies a una obscena manipulació de la veritat, que no passava res de veritablement greu ha estat una opinió veritablement dominant. Fins el punt que dir que la cosa començava a ser greu, gairebé et posava d’aliat de Rajoy i companyia. I algun vell amic ha opinat que em mostrava massa pessimista en dir les coses que deia.

Doncs bé, ja la tenim aquí. Agreujada en el nostre àmbit per un model de fals desenvolupament. De fa anys derivat cap a un model de desenvolupament no productiu, sinó paràsit. I a més pregonament corrupte. Gansterilment espoliador. Aleksandro Palomo Garrido, d’ATTAC, ha escrit que la construcció ha estat una típica estafa piramidal, (Le monde diplomatique, abril 2008). Una mena de variant legal i emparada per tota mena de respectables institucions públiques i privades, del tocomocho, afegeixo jo. Que ha servit per vendre el producte a un preu molt per damunt del seu cost real —el senyor Reyna, president del clan immobiliari, fa un parell de mesos que, per tal de liquidar l’estoc de pisos que no es venien, parlava de fer rebaixes, en pla grans magatzems, de fins el 40 per cent—, tot fent creure a les víctimes que feien el negoci de la seva vida. Els totxos de fang cuit que compraven com si fossin d’or es revaloritzarien d’allò més, i per si sols, any rera any, de manera que cada cop se seria més i més ric. La multiplicació dels pans i dels peixos a l’abast de tothom!

I ara, les pobres víctimes es troben amb que els seus maravellosos habitatges, no sols han baixat de valor en el mercat —un fet pràcticament inèdit en la història del mercat immobiliari, que sempre ha estat el refugi del diner prudent, no pas de l’especulador, i per tant no subjecte a grans increments ni grans daltabaixos—, sinó que paradoxalment, i contravenint totes les teòriques normes comercials, el seu deute amb les entitats financeres s’incrementa cada dos o tres mesos... sense que a canvi l’habitatge augmenti d’habitacions. O sigui, que avui deuen més diners que ahir, però menys que demà, però la casa és la mateixa. Recordo que ja fa anys, Vicenç Navarro davant l’exaltat càntic als grans avantatges de les hipoteques variables, o flexibles: cada anys pagarà menys que l’anterior! cantaven exultants els venedors de paper mullat, ja va dir que potser que demà baixin, però i demà passat? Doncs ja hi som.

I que ningú s’ofengui per allò del tocomocho. En aquest moment més de quatre que han comprat sobre pla per tal de vendre en acabar l’obra. Traspassant la hipoteca al nou comprador i tenint un benefici del quinze i el vint sobre el total del preu, per més que ells en realitat sols havien invertit que poc més del vint per cent del cost total (el negoci era fàcil, colossal, i legalíssim!), ara es troben amb el que es troben. Consti que no em fan plorar.

Acabo aquí, i espero a veure que ens diu el mentider compulsiu de Zapatero, seguint les directrius del fervent partidari de la mentida platònico-straussiana de Solbes. Però no vull acabar sense explicar una anècdota que penso que és il·lustrativa..

La nit del dia de Nadal de 2006, vaig tenir una curiosa discussió. Va ser amb un no sé si tauró o simple tauronet de la City londinenca. Acostumat per tant, cal suposar-ho, a veure les coses des d’una certa perspectiva no estrictament emotiva, sinó racional. La cosa va començar amb una defensa ardida de la invasió de l’Iraq. Allò de les armes d’extermini massiu, etcètera, etcètera. Vaig respondre que era aquesta una tesi que ja sols mantenien ell i l’Aznar, perquè ni Blair ni Bush ja res no deien sobre el cas. Després, va sortir la qüestió de l’exportació de la democràcia. Segurament que recordareu aquesta excusa de mals pagadors: la invasió d e l’Iraq havia estat com una nova Normandia. Vaig adduir que el tema de fons era el control del petroli... I aquí, em vaig quedar de pedra. El tauró, o tauronet de la City en va dir molt seriosament, que el petroli ja no tenia cap valor. Un producte obsolet! Les noves tecnologies ja l’havien arraconat... Suposo que es va anar a dormir sentint una mica de llàstima per l’antiquat mode de pensar d’aquest vell esquerranoset.

Amb personal així format, i desinformat, no m’estranya que entre abril i maig les 1.000 primeres empreses del món hagin perdut 158.000 milions d’euros; que bancs com la Bear Stearns, de Nova York, o el Northem Rock de Londres, i altres entitats financeres, hagin fet fallida; que els "fons sobirans" de països seriosos com Dubai, Singapur, els Emirats Àrabs o la Xina, vinguin a salvar la mítica Banca Morgan, el Citybank (el més gran del món), l’UBS suïssa, etcètera. Sí, no m’estranya que el nano de la historia que he explicat, visqui en el món que visqui, i que la immensa majoria de la població encara no se n’adoni ben bé del que ja té al damunt, havent llegit que algú teòricament tan coneixedor de la realitat econòmica, i que no necessita entabanar el personal, com és el senyor Ros Hombravella, escrigui el 27 d’abril de 2008 a Dineros: "La verdad es que el bajón, en pocos meses, de la economía española ha pillado de sorpresa a más de uno, entre los que me encuentro" . Després he llegit dos o tres economistes més, que també han confessat que tot això els ha agafat amb els pixats al ventre, i mostrant-se d’allò més sorpresos que la nostra fins fa dos mesos sòlids i dinàmica economia, hagi deixat d’estar a punt d’atrapar l’alemanya, i ara maldi per no deixar-se atrapar per la romanesa o la lituana.

D’aquí unes hores, Zapatero compareixerà involuntàriament al Congrés, penso que serà més interessant allò que no digui que no pas allò que digui.

L’atur s’ha disparat.

La propera gran crisi possiblement sigui la de les targetes de crèdit. D’aixó de les targes, ja vaig parlar fa més d’un any.

O sigui, la cosa està que crema

Conclusió, encara hi rebreu un parell més de cartes. Ho sento

PD. Una colla del nostres consellers regionals confirmen, en part, aquella llei de Murphy que afirma que la majoria d’alts càrrecs de direcció, estan ocupats per gent que ocupen un lloc un graó superior a la seva capacitat real. I dic en part, perque gent com el Baltasar o la Geli, estan un parell de graons per sota del lloc que detenten (i mireu al diccionari que vol dir detentar).