Noves cartes, i algun repicó, per a qui les vulgui llegir

Dotzena carta: El tigre ja s’ha aturat!

Francesc Font

23 de juliol de 2008

Amics i amigues:

Un vell company, d’aquells que fa temps definíem com "camarada, i malgrat això amic", em deia l’altre dia que amb tants repicons, tantes cartes fraccionades, i tant de temps que ha passat des que vaig començar... doncs, s’havia perdut. Prenc nota, i recupero el fil de les dues parts de la carta desena. I ho faig amb la convicció, basada en dades objectives, de què el tigre, aquell del qual tant vaig parlar fa més d’un any, ja s’ha aturat. I, també de que ja s’ha cruspit a més de quatre, encara que pel que sembla pocs se n’adonen. Incloent alguns dels qui ja han estat cruspits, que segueixen actuant com si estigessin vius i sencers. 

La cosa és tan evident, però, que fins i tot el senyor Solbes ha pronunciat, finalment! el mot nefand: crisi. El problema, amics, és que ja no estem dins una crisi —"fase circumstancialment difícil", defineix el diccionari— econòmica, sinó que ja hem entrat en recessió. I no sols: Dinamarca ho ha reconegut obertament, Regne Unit, Irlanda i Itàlia estan en observació, mentre que Espanya, o el seu govern, pel que sembla estan a l’hort. Esperem que baixin algun dia.

Una recessió econòmica que afecta pràcticament a tots els països d’economia desenvolupada, agreujada a Espanya per l’ensulsiada immobiliària, i que a més està acompanya per altres dos processos de crisi, aquests d’abast global: l’alimentària i l’energètica, que poden acabar esdevenint veritables catàstrofes, perquè afecten no sols els països desenvolupats, sinó que una bona part d’aquella humanitat que és víctima històrica d’aquest model social nostre basat en l’especulació, la malversació i l’explotació de recursos. Això que ara alguns en diuen globalització i que no passa de ser un nou model de colonialisme. Fins i tot més brutal que el clàssic. Sobre això, em remeto a tot el que vaig escriure en la primera tongada de cartes.

Ara bé, i tornant a casa, crec que, ara, és arribat el moment de fer-se una pregunta. Una pregunta que penso que és fonamental si volem entendre algunes de les coses que passen avui, i que anuncien el que passarà demà. És aquesta: ¿tenen els assalariats, o per dir-ho d’una manera més precisa, els qui viuen bàsicament de les rendes del seu treball i no pas del d’altres, alguna representació a les institucions polítiques? És a dir: algú que sigui portaveu dels seus problemes i necessitats concrets —en quant que assalariats—, dins dels organismes institucionals del nostre model de societat democràtico-burgesa.

I que em perdoni l’Antoni Domènech, en el molt suposat cas que em llegeixi, que mantingui aquesta segons ell errònia definició de "democràtico-burgesa" (article a sinpermiso, del que dissortadament no puc precisar la data) I és que deixant de banda tronats historicismes sobre qui, i què, era a l’Atenes del segle V aC la demo —que per cert, l’única cosa que podia fer en l’àmbit de la política de la polis era vendre el seu vot al millor postor ¿quatrecents dracmes, posem per cas?—, ara i aquí em sembla tot just molt precisa. I m’ho sembla, perquè defineix de manera clara, entenedora, i sense embuts, que es tracta de la democràcia pròpia dels, i pels, posseïdors dels béns de producció i de canvi. I aquí em remeto al bon Karl, qui va escriure allò de què les societats esclavistes eren perfectament democràtiques pels propietaris d’esclaus..

Fixeu-vos que dic problemes i necessitats, no pas il·lusions o aspiracions, cosa que correspon a una esfera més etèria. En alguns casos gairebé metafísica.

Doncs no. I cal dir-ho amb tota rotunditat: no en tenen cap. Cap partit present a les institucions polítiques amb poder legislatiu —i si algú fa un somrís entre irònic i sarcàstic després d’haver llegit això d’institucions polítiques amb poder legislatiu, li dic que totalment d’acord, que prou sé que les legislacions no es cuinen pas als parlaments, o ajuntaments, que també lesgislen, on sols són sancionades a través dels disciplinats ditets d’una bona colla d’estòmacs agraïts—, és portaveu dels problemes reals, de les necessitats reals, de tot just la part més gran de la població, la qual és, també tot just, la que al capdavall paga la festa. I també la més imprescindible, com es pot veure quan hi ha una vaga una mica amb cara i ulls de gent tan poc important pels professionals de la política, com són escombraires, conductors d’autobusos, o transportistes autònoms.

Sobre mosques i altres paràsits

I és que si mirem el model social democràtico-burgès, o si voleu, la realitat política sòlidament consolidada als països del nostre entorn després de la caiguda de tots els murs i tanques que hi havia est enllà, podem veure clarament com les classes dominants, les veritablement dominants, tenen no un sinó diversos partits que defensen els seus interessos. En l’àmbit espanyol, PP, CiU, PNV i PSOE poden tenir, i tenen, força diferències entre ells en quant visió sectorial de la societat, però estan absolutament d’acord en com cal resoldre els problemes bàsics. Entre ells, el d’una organització econòmica sòlidament, monolíticament, capitalista. Sols cal veure que en aquest moment, el PSOE té entre el seus ministres un membre de la CEOE, Carmen Garmendia, i ja ha començat a córrer la brama que Solbes, cada dia més cremat, és molt possible que sigui substituït per un empresari. Independent, diuen!

Respecte dels altres partits presents a les institucions, cal dir que no són més que una trista, i conscient, comparsa. Fa anys, l’Anguita va encunyar una frase que era una total mostra d’impotència política (i que el Marià Pere repetia amb delectància): "seremos la mosca cojonera del capitalismo", o sigui, ja no es tractava de lluitar per canviar ni transformar res, sinó simplement de tocar els dallonses. I és clar, quan es molesta massa, l’afectat fa un simple moviment de cua, i s’ha acabat la conya. Però aquí, a casa nostra, ara ja ni això. Perquè des que a Catalunya es toca no els dallonses, sinó que poder, encara que sigui que per delegació, ni tàbac, ni mosca, ni... Simple paràsit que viu en simbiosi amb el cos que l’acull, i li facilita l’aliment.

Un cas concret. Poques setmanes abans de les eleccions, en la sessió rutinària de preguntes al president de la Generalitat, Miralles va preguntar a Montilla quines mesures pensava prendre l’Executiu per tal de preveure una possible mala situació econòmica... O sigui que, a banda de l’absurd formal de què membres dels partits que estan en el govern, facin preguntes sobre què farà o deixarà de fer el govern en el que hi participen, es trobem també davant una extraordinària demostració, actualitzada, de com era aquella famosa pràctica dels cortesans de Ferran VII quan aquest jugava a billar. Per cert, el Jordi ha seguit fent hàbils i oportunes preguntes, de manera que l’amic Pepe pot seguir sumant brillants caramboles. Les podeu trobar a internet

Altre cas concret. Dues o tres setmanes abans de les darreres eleccions. Canal 33. Programa Àgora. Presents, els cinc partits catalans amb diputats a Madrid. Tema: què es podia fer davant el moment econòmic que es preveia complicat. Per PSC, CiU, PP i ERC la cançó de sempre, que ja és la cançó de l’enfadós: baixar impostos de manera que s’activi el consum (si no hi ha consum, no hi ha alegria, com ara mateix ha aconsellat Zapatero als seus congressistes). Joan Josep Nuet, per ICV-etcètera, entre cofoi i una mica atordit de trobar-se parlant de coses importants entre tanta gent no menys important, deixa anar les buides frases de ritual en l’esquerra amb bones maneres: "estan vostès equivocats...". Doncs no, Joan Josep, no estan pas equivocats. Ells fan la seva política, obeeixen els interessos dels qui els controlen i, per tant, volen aplicar les seves receptes. Als altres, naturalment. I això és el que calia dir aprofitant tenir una ampla audiència, i no intentar treure’ls del seu, inexistent, error. El que calia era explicar, a la gent que estava veient el programa, que aquesta crisi l’han dut ells. I també que som el país del nostre entorn amb salaris més baixos, de serveis socials més minsos, de feina més precària, de més elevat endeutament familiar. Que a Alemanya o França, l’impost de societats és més elevat que l’espanyol, i també el SMI, i no parlem de les pensions. No sé si m’explico.

Però no és aquest l’únic cas (els qui coneixeu el Nuet, prou sabeu que dóna pel que dóna). El problema és que al llarg d’aquests anys, en els que els components de l’etcètera d’ICV, formació que hauríem de considerar que és, hauria de ser, la veu dels qui no tenen veu; el representant natural dels soferts individus que viuen de les rendes del treball, del seu treball, no és que hagin desaparegut en combat (cosa que sempre deixa el dubte de fugida prudent o mort heroica), sinó que els representants d’aquest conglomerat de grups i grupets està immers en les seves particulars delícies de Càpua: formant part d’estranyes comissions que obliguen a viatjar... cobrant sucosos quilometratges i dietes; participant en algunes tertúlies radiofòniques, ben pagades, és clar, etcètera, etcètera. La qual cosa du indefectiblement a fer el menor soroll possible, no sigui que es molesti l’amo de torn i se’ls acabi la festa.

A tall de curiositat, he consultat una web del Parlament, la que tracta dels sous, en diu assignacions, dels parlamentaris:

Assignació per diputat 43.697,78 euros

A aquest modest sou base, poden sumar-se diverses asignacions complementaries si s’és secretari de la mesa, portaveu primer, portaveu segon, membre d’alguna de les moltes comissions (fixes o temporals) que hi ha, etcètera. Entre 22.000 i 30.000 euros a afegir al sou base.

Altra assignació complementària és per residència, la qual varia segons la distància en la que és viu respecte de la seu del Parlament. Con és lògic, els diputats que viuen dins de l’àrea metropolitana de Barcelona són els qui cobren menys per aquest concepte, sols 21.605,22 euros. Justet, justet per agafar el metro.

A banda queden els desplaçaments territorial a fi de fer mil i una gestions, trobades, debats, explicacions, etcètera, amb un més que generós quilometratge i dietes..

És fàcil entendre que els diputats no gosin fer coses (si és que pensen que cal fer-les), que pugui dur a què qui talla el bacallà en el grup faci alguna ganyota de desaprovació. I molt temo que aquesta sobtada decisió del nucli dirigent d’EUiA, demanant més federació i integració, estigui causada perquè la desfeta general de tots plegats, ICV-EUiA a Catalunya, IU a Espanya, pugui fer trontollar un lloc, diguem que honorable, en les properes eleccions al Parlament de Catalunya

Corromp el poder?

Havent arribat aquí, no es vegi en tot el que ha dit, i diré, sobre l’etcètera d’ICV cap mena de desig de passar comptes. Tinc motius, i sobrats, però no és pas això. El que passa és que també tinc motius, i també sobrats, per mantenir-me ferm en algunes conviccions. Simples, senzilles (però no simplistes ni esquemàtiques) que són les que un llunyà seixanta i tants, em van dur a començar a complicar-me la vida davant un règim totalitari i agressiu, immoral i cruel. Conviccions com, posem per cas, que quan en una societat hi ha injustícies, aquesta societat podrà ser còmode i agradable, fins i tot lliberal i democràtica, però és injusta.. I si a més a més una part de les nostres comoditats són degudes a l’espoli d’altres, per més que no siguem nosaltres els organitzadors de l’espoli, som còmplices i beneficiaris. I pel mateix, també espoliadors. I que el capitalisme, tant en la seva faceta més o menys feixista, com en la seva faceta democràtico-burgesa, és injust i espoliador per se. No és un error personal, és part intrínseca de la seva natura i imprescindible pel seu desenvulupament i supervivència. Injust i espoliador, tant de països com de persones, tant a milers de quilòmetres, com al bell costat de casa nostra.

I com que parteixo del fet, per a mi objectiu, que els partits o coalicions que hi ha als nostres parlaments o ajuntaments representen els diferents interessos presents a la societat —econòmics, però també espirituals i de concepció del món, per dir-ho d’alguna manera—. aleshores, no m’emprenyo, no té sentit emprenyar-se, davant actituds i actuacions dels partits que, per dir-ho de manera metafòrica, estan a l’altra banda de la barricada. Què altra cosa puc esperar d’ells? Que actuin d’acord amb els meus interessos? D’acord amb el que jo considero just? Doncs bé, si fos així, hauria de replantejar-me una pila de coses. Però, sortosament, des del punt de vista de què no cal que em replantegi res, la política que fan, i imposen, confirmen de manera prou evident, flagrant, les meves velles, que no antigues, conviccions. I d’aquí que l’actitud de l’etcètera d’ICV, còmplices per actiu i per passiu dels poders dominants, sí que m’indigna. Perquè EUiA podria ser, hauria de ser, l’altra veu. Una veu que hi fa falta, cada dia més falta. Però que no hi és.

El poder corromp, i el poder absolut corromp absolutament, diu la vella sentència llibertària, anarquista. És una frase bonica, brillant, fins i tot poèticament brechtiana. Molt temo, però, que no és així, que està equivocada. El poder a qui corromp no és al qui el té, sinó als seus servidors, als qui vinclen l’esquena davant d’ell. De Zapatero a Miralles, passant per tots els qui volgueu, i incloent monsieur Trichet, i tots els components de l’FMI i el BM, no són més que simples —per més que ben remunerats— servidors dels qui veritablement tenen el poder. Els qui veritablement prenen decisions, i manen als seus servidors que les compleixin.

Ben cert que, amb dades a la mà, podem arribar a la conclusió que els qui viuen de les rendes del treball, del seu treball, no tenen cap representació a les institucions, ara bé, la pregunta del milió, la pregunta que planteja la magnitud de la tragèdia (i que em perdoni el Quim Monzó per usar aquest títol), és si aquests, que són la gran majoria, i també els que al capdavall paguen la festa, volen tenir-ne de representant. Si passen, o desconfien tant de tot i tothom que faci pudor de política, que ja els hi està bé el que hi ha. Si veuen els polítics professionals com uns aprofitats o com uns inútils, uns mals actors que de res no els serveixen. No sé si el fet que a can Barça hi hagués uns cartells que demanaven a Laporta que deixés el futbol, que és una cosa seria, i s’hi dediqués a la política, us ha fet reflexionar? A mi sí.

Fins la setmana que ve, amb el darrer repicó que complementarà diverses coses que aquí he dit, o intentat dir.