www.eldebat.cat

Rosa Cañadell. Psicòloga. Professora de Secundària Portaveu d’STEC·STEs

El Sr. Maragall, Conseller d’educació, no para de fomentar la controvèrsia i de tirar endavant nous projectes, malgrat no comptin ni amb el suport necessari ni amb la justificació adient. A començament de curs va anunciar els ara famosos “Espais d’acollida per l’alumnat immigrant”. Molta gent se li va tirar al damunt, des dels seus propis socis de govern, fins a una part important de la comunitat educativa o organitzacions com SOS Racisme. Davant d’això es va guardar el projecte a la butxaca, el va reformular i ara, de cop i volta el torna a treure en els termes inicials, i ja d’una manera definitiva. És això el consens? 

Per què s’està en contra d’aquests nous espais? Per vàries raons: ningú sap d’on surt la necessitat de crear-los, ningú des de l’àmbit pedagògic els ha reclamat, i el que ja està funcionant és molt millor del que es proposa. En aquest nous “espais” només hi haurà nois i noies immigrants, el que fa que la possibilitat d’aprendre la llengua és molt més petita que si estan en contacte amb l’alumnat autòcton. I en segon lloc, primer s’hauran d’integrar en aquests espais i després al centre educatiu en el que s’escolaritzaran, o sigui, l’única cosa que farem és retardar i dificultar la seva integració.

L’escolarització dels nois i noies que provenen d’altres països és sempre un repte que planteja moltes dificultats, i més encara quan aquesta escolarització es concentra d’una manera desproporcionada en uns centres, generalment públics. Però, malgrat tot, hem anat avançant. El professorat ha buscat maneres i formes d’acollir i d’integrar aquest alumnat, moltes vegades avançant-se a les mesures i els recursos que hi ha posat l’Administració. És evident que no tot funciona perfectament. Per als centres és una distorsió el degoteig constant d’aquest alumnat durant tot el curs, i ningú ha trobat la vareta màgica per donar resposta adequada a tot aquest alumnat. Si mirem altres països, veurem que hi ha fórmules molt diferents, amb més o menys èxit, però cap no és perfecta. A Catalunya, amb les aules d’acollida en els centres educatius havíem fet un pas endavant i era un bon camí per seguir-lo i millorar-lo. En cap cas hi ha motius per canviar-ho tot. A no ser que les centres concertats, que cada vegada es veuen més obligats a escolaritzar aquest alumnat, no vulguin fer aquest treball de primera acollida i aprenentatge de la llengua i prefereixin que això es faci a fora de l’escola.

El Sr. Maragall no ho sap, perquè no és mestre ni professor, però en educació el més important és la calma i la progressiva millora de les pràctiques pedagògiques. No hi ha una única metodologia clara, ni una única manera d’afrontar les dificultats de l’alumnat, però el que és segur, és que canviar constantment les coses és el pitjor que es pot fer. I això és justament el que està fent aquest nostre conseller: canviar-ho tot sense diagnosis dels problemes i sense una idea clara de les solucions. El que cal és fer bons estudis d’allò que funciona i allò que no, saber quines són les dificultats i quins són els encerts, i després millorar el que es pugui i canviar allò que sigui imprescindible.

La nova Llei d’Educació que ara es vol aprovar, amb l’oposició de la majoria de la comunitat educativa, és un bon exemple d’aquest tarannà, és una veritable sobredosis d’aquest tipus de canvis: sense fonament, sense justificació pedagògica i sense cap pronòstic d’èxit pel que fa a millorar l’educació d’aquest país. Potser el Sr. Maragall hauria d’innovar en un camp que conegui millor. En educació pot arribar a ser un veritable perill.