Antoni Montserrat

(Paraules que l'Antoni va pronunciar a la cerimònia de comiat civil)

És molt difícil que no se’m trenqui el plor en parlar de la meva companya des de l’estat d’excepció del 1969, gairebé quaranta anys. Per això intentaré referir-me a la seva vida amb dades i referències el més objectives possibles.

Un dels records més intensos que tinc d’ella és el dia de la seva sortida de la presó de dones, on hi va estar sis mesos sota jurisdicció  del Tribunal Militar després de les tortures de Via Laietana, que li van deixar seqüeles per sempre més. Va ser en efecte, com deia sovint Gregori López Raimundo, la primera dona que va entrar al PSUC a la Universitat  Allí hi fundà l’Inter, l’Interfacultats, precedent del SDEUB i participà al CCU, Comitè de Coordinació Universitari, primer organisme polític unitari . Des d’aleshores s’ha mantingut fidel als ideals comunistes d’igualtat, fraternitat i llibertat. Fidel i crítica: rebel. Traductora d’una de les versions del Manifest Comunista al català, però amb la tesi doctoral amb una innovadora visió de la “Crítica de la Facultat de Jutjar” de Kant. Seguidora  alhora de la darrera tesi contra Feuerbach  i l’imperatiu kantià. Deixeble intel·lectual de Manuel Sacristán sobre qui ha escrit diversos articles, membre del Consell de Redaccio de la revista Mientras Tanto, impulsora de mientrastanto electrònic, ha contribuit la modernització de la Societat Catalana de Filosofia de l’Institut d’Estudis Catalans, introduint-hi temes nous.

Dona de principis i d’acció; recordem el seu paper destacat en  la reflexió teòrica sobre la dona  i en  l’impuls del Moviment Democràtic de Dones. Dona de principis i de diàleg:   amb el nacionalisme democràtic, el seu seminari amb els joves del Front Nacional sobre marxisme i qüestió nacional crec que va contribuir al naixement del PSAN. Amb el món catòlic, i continuava seguint l’evolució dels teòlegs progressistes. O amb les tasques de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques, o impulsant l’Assemblea de Catalunya a Banyoles.

Maria Rosa deia que no li agradava ensenyar. No ho veien així els seus alumnes de Banyoles, o de l’Institut Boscà on era catedràtica. No ho mostren tampoc les seves contribucions a revistes de pedagogia o sobre temes d’ensenyament, ni la seva dedicació a les tasques d’inspecció de batxillerat.

Maria Rosa ha treballat per guanyar-se la vida, fent traduccions, treballant en editorials, no parant mai, passant per l’exili on va néixer Ester, aguantant.me a mi, fins i tot econòmicament quan vaig fer les oposicions, patint el 23-F quan jo era allà dins, pensant que potser hauria de passar per un altre exili o detenció segons com hagués acabat tot allò.

No puc oblidar els moments d’alegria, als qual m’hi referia constantment el darrer any en què ja estava en cadira de rodes: gran excursionista, del Montseny als Pirineus i als Alps. Als Pirineus hi vam estar pujant tot l’any, a l’hivern fent esquí de fons. Als Alps hi hem anat més de deu estius, des d’aquí, des d’Itàlia en els cinc anys que vi vam passar, des d’aquí encara el darrer any que es va trobar mitjanament bé, amb l’alegria d’haver superat el càncer, contra el qual va lluitar amb una valentia increïble.

Les dificultats de la vista li van malmetre els darrers anys en què va estar en actiu. Jubilada semblava que tot anava millor, fins que va aparèixer el càncer i després un cop curat les seqüeles que l’han dut a la disminució física i a la mort. Ha estat per a ella llarguíssim de la primavera del 2005 fins ara. Però ha aguantat amb molts ànims gairebé fins els darrers tres o quatre dies, rient les bromes que amb gran dolor del cor li feia. Ester i Raül, el nét l’han omplenat de joia. Encara vam celebrar el seu Sant, Santa Rosa, que com a bons ateus continuaven fent el 30 d’agost.

Vull agrair  en nom de l’Ester i meu la vostra presència.