Jaume Darrer

Hi va haver una època (daurada?) en què potser tenia cert sentit emmirallar-se en la capacitat emprenedora i de canvi social (“revolucionària”, digueren Marx i Engels al Manifest Comunista) de la burgesia. Però es tractava d’una burgesia “ascendent”, és a dir, en pugna amb la vella aristocràcia parasitària de l’Antic Règim, que com una sangonera xuclava la suor i la sang dels camperols i menyspreava la inversió productiva.

No és, per descomptat, que aquella burgesia primerenca, particularment la industrial, no fos depredadora i explotadora fins a límits intolerables. Només cal llegir la literatura social del segle XIX (no únicament la marxista) per adonar-se’n. Va ser aquella classe la que imposava jornades de treball de 17 hores a canvi de salaris de misèria; la que amuntegava els seus obrers en barris fètids i malsans; la que obligava, per necessitat, les famílies a posar a treballar els nens menors de 10 anys. Va ser aquella classe, en definitiva, la que, precisament amb les seves “inversions productives”, va sotmetre la humanitat al dictat del capital.

Però  la mateixa virulència d’aquell anomenat, amb tota justícia, “capitalisme salvatge” va tenir l’efecte no buscat de desfermar reaccions cada cop més enèrgiques de revolta que al llarg del segle XX es van traduir en revolucions anti-capitalistes o, si més no, en reformes socials plasmades en allò que avui dia s’anomena “Estat del benestar”.

Ara, en canvi, aquella classe innovadora, un cop escalat el cim de la piràmide social, no només continua exercint un domini quasi absolut sobre la vida col·lectiva (per bé que edulcorat pels mecanismes de protecció social durament conquerits pels treballadors), sinó que ha assumit la mateixa funció parasitària que en el seu moment exercia l’aristocràcia (no en va el model de tot burgés ha estat sempre la figura de l’aristòcrata).

El “cas Millet” no és sinó una petita mostra d’aquest fenomen de degeneració social: una burgesia que “viu de renda”, però no ja de la “renda de la terra”, ni tan sols del treball dels altres, organitzats i dirigits per ella, sinó de l’erari públic i de les aportacions de bona voluntat de membres de la seva classe que encara posseeixen aquell vell tarannà emprenedor i que, en el cas concret de Catalunya, conserven una visió idealitzada dels dirigents del seu país que ja no es correspon a la realitat.

Aquells que, inclús entre les classes treballadores, han confiat tal vegada en la possibilitat de gaudir de quotes més grans de democràcia i benestar en una Catalunya independitzada d’Espanya, amb una classe dirigent més dinàmica que els seus homòlegs de l’altra banda de l’Ebre, paradigmàticament representats pel PP, hauran de reflexionar una mica i mirar de despertar d’aquest “somni dogmàtic”. Si és cert que en un temps la burgesia emprenedora i transformadora va florir particularment a Catalunya (i a Euskadi), mentre a la resta d’Espanya predominaven els hàbits parasitaris de la vella societat pre-industrial, això ja no sembla ser el cas. L’Ebre és cada cop menys frontera social.

Les 400 famílies que tallen el bacallà a Catalunya (el propi Millet ho ha expressat més o menys així) continuen gaudint, com fa 150 anys, dels privilegis de tota classe dominant, però sense ni tan sols el mèrit de contribuir a l’economia productiva o real. I, en l’apoteosi del cinisme, quan se’ls sorprèn ficant la mà a la caixa, intenten desviar el dit acusador cap a les institucions públiques que no han exercit bé la seva tasca de control i vigilància. Cosa que és certa. Però ho és, sobre tot, perquè aquestes institucions estan penetrades, en molts casos fins al  moll de l’os, per membres d’aquella mateixa casta social o els seus testaferros.

Sumat això  al fet que el capital que dirigeix realment l’economia ja no és l’industrial, sinó el financer, que no té fronteres, ¿qui pot continuar pensant que una frontera més propera ens protegirà millor de l’explotació? Potser es pot parlar (en un sentit més cultural que econòmic) de classes obreres nacionals. Parlar de “burgesies nacionals”, en canvi, és un autèntic sarcasme.